Quadern Musical

El nou disc inclou obres per a piano de Frederic Mompou (1893-1987) que mai no van ser publicades en vida del compositor. Mompou les va compondre entre els anys 1944 i 1955, en tornar a Barcelona després d’una estada de vint anys a París, i no es van incloure en la integral que va gravar per a Naxos Jordi Masó entre els anys 1997 i 2000. Probablement surti l’any vinent a la venta.
El ballet “Don Perlimplín” va ser un encàrrec que el marquès de Cuevas –il·lustre empresari– va fer a Mompou després de l’èxit a Londres de “House of birds”, un ballet basat en orquestracions de diverses peces pianístiques del compositor català. El nou ballet, amb música original, era una idea de l’escenògraf Xavier Coll i es basava en la comèdia “Amor de Don Perlimplín con Belisa en su jardín” de Federico García Lorca. “Don Perlimplín” narra la història d’un noble de Granada que es casa amb Belisa, una noia del poble. Per a seduir-la, Don Perlimplín inventa el personatge d’un amant del que Belisa de seguida s’enamora. Belisa confessa aquest amor a Don Perlimplín, el qual mata a l’amant, que és ell mateix. Mompou va començar a escriure la música però va veure que no podria concloure l’orquestració a temps per a l’estrena i va demanar ajuda al compositor i amic Xavier Montsalvatge. Encara que la major part de la música és obra de Mompou, Montsalvatge va afegir dues danses originals: “Panaderos populaires” (track 11) i la primera dansa del ballet després del Preludi (track 2), a més de realitzar alguns dels enllaços entre cada escena i instrumentar l’obra per a gran orquestra simfònica. El ballet es va estrenar al Teatre del Liceu de Barcelona de 8 de Maig de 1956 amb el subtítol “Ballet de Xavier Coll en tres escenes basat en una rondalla del segle XVIII” evitant així esmentar el nom de Federico García Lorca, poeta assassinat durant la guerra civil per les tropes nacionals del General Franco. La versió original pianística del ballet no va ser editada fins a l’any 2007. En paraules de Xavier Montsalvatge (“Papers autobiogràfics”) “Don Perlimplín és en essència una mostra important de l’art de Mompou”. La música és plenament mompouiana: per moments contemplativa –però lluny encara del misticisme de “Música Callada”–, d’un romanticisme desinhibit pròxim al seu admirat Francis Poulenc –encara que no falta l’evocació del so de les campanes, tan característiques de Mompou–, i en els passatges d’exaltació amorosa es detecta insospitadament la influència del “Tristan i Isolda” de Wagner, única obra d’aquest compositor que Mompou confessava gaudir.
“Ballet” és una col·lecció de peces breus que Mompou va compondre per a incloure en un llibre d’edició bibliòfila que sota aquest títol alternava poemes de Ricard Permanyer i dibuixos del pintor Josep Mompou, germà del compositor. El resultat va ser una col·lecció de dotze breus epigrames musicals per a piano, una música de gran concisió, sense cap desenvolupament, que s’obre amb un “Preludi” que és en realitat la primera versió del cèlebre Preludi nº6 “pour la main gauche”. La partitura d’aquesta versió –que no especifica que hagi de ser interpretada només amb la mà esquerra– és molt pròxima a la versió definitiva, encara que menys elaborada –la recapitulació es redueix a un “da Capo al fine”– i amb prou feines inclou indicacions expressives i dinàmiques. Després del “Preludi”, la peça més extensa de la col·lecció amb diferència, se succeeixen breus apunts, la majoria de menys d’un minut de durada, que evoquen aires de dansa –vals, masurca, blues, forlana, pavana–, música de saló d’un perfum inconfusiblement francès, malenconiosa i nostàlgica. Algunes les encapçalen títols poètics com “A la recerca de l’oblit” –una peça propera a l’univers de Fauré (compositor reverenciat per Mompou)– o “Oreig i vol de gavines”. La penúltima peça, “Èxtasi”, ofereix un primer indici del misticisme ascètic de la “Música Callada” (1959-67), obra mestra de la producció de Mompou, de la qual el compositor declararia: “aquesta és tota la meva veritable música”.
Entre els manuscrits inèdits de Mompou, es troben dues versions delicioses de la popular cançó francesa “Au clair de la lune”, ambdues datades al Novembre de 1946. La melodia original de la cançó no apareix al principi de les peces, sinó que va sent suggerida a mesura que la música avança, i es presenta embolcallada d’harmonies refinades i modulacions sorprenents. Els dos títols “Glossa” i “Fantasia” van ser suggerits per la pianista Carmen Bravo, esposa del compositor.
La “Romança” és una miniatura datada el 29 d’Octubre de 1944, un apunt de no més d’un minut que va dedicar amb motiu del tercer aniversari de festeig a qui seria la seva esposa (el casament no tindria lloc fins l’any 1957), mentre el “Moderato expressivo” datat el 27 de Juliol de 1946, és una peça que el compositor desenvoluparia i estendria per a ser inclosa amb el número 18 del tercer quadern de la “Música Callada”.
El disc es completa amb les tres úniques obres de música de cambra del catàleg de Frederic Mompou. “Altitud” va ser escrita a París el 1928, i en ella Mompou va utilitzar alguns esbossos i fragments destinats a un quartet de corda que mai no acabaria. Va ser estrenada pel violinista Francesc Costa al Palau de la Música de Barcelona el 1929.
“El Pont” era originàriament un peça per a piano sol, composta l’any 1947 , i havia de formar part de la col·lecció de “Paisatges”, però el compositor va rebutjar-la perquè no el convencia “el seu caràcter, potser massa melòdic-romàntic”, segons paraules del propi Mompou, que en aquests anys, indecís, considerava aquesta mena de música “un vehicle d’expressió poc vàlid en la nostra època”. No obstant això, en la nota introductòria a l’edició d’“El Pont”, el compositor va declarar que “si en anys anteriors tals dubtes van envair el meu esperit, en el transcurs dels anys han anat desapareixent en lloc d’accentuar-se”. Per això, l’any 1976, arran d’un encàrrec del Ministeri d’Educació i Ciència espanyol per a homenatjar a Pau Casals en l’any del centenari del naixement del cèlebre violoncel·lista, Mompou va tornar a la peça i va fer-ne una nova versió per a violoncel i piano que, tot i mantenir el mateix tema principal de la versió pianística, té un desenvolupament completament diferent.
Les “3 Comptines” van ser compostes originalment per a veu i piano l’any 1926. Al 1978 Mompou va viatjar a Nova York juntament amb altres músics per a participar en un concert dedicat a la música catalana. Va ser un concert accidentat, ja que la cantant que havia d’actuar no va aparèixer, i Mompou per a completar el concert va compondre a contrarellotge aquesta versió per a piano a quatre mans de les seves tres petites cançons basades en tonades populars infantils (catalana la primera, franceses les altres dues). L’estrena va córrer a càrrec del propi Mompou al costat d’Alicia de Larrocha (en el mateix concert la gran pianista barcelonina estrenava la “Cançó i Dansa nº14” del compositor català).

( Informació extreta de http://www.jordimaso.com/ )

                    Enguany l’ Acadèmia Internacional de Música de Solsona i l’AIMS Festival retorna a la ciutat de solsona per nové any consecutiu.  

Des dels seus inicis, les activitats organitzades per aquesta entitat han tingut un propòsit clar i ambiciós: la creació d’un fòrum internacional d’alt nivell d’ensenyament musical: l’AIMS. El projecte va dirigit tant a joves músics i formacions de cambra, encara estudiants però prometedores, com a instrumentistes i grups ja professionals interessats en aprofundir coneixements amb professors d’alt prestigi internacional.

AIMS parteix de la convicció de que els joves estudiants del nostre país mereixen i tenen dret a accedir a la millor formació. AIMS concentra tots els esforços per posar a la seva disposició els elements necessaris per a que puguin viure la seva futura professió durant dues setmanes. Els estudiants gaudeixen d’un extraordinari professorat i d’un enriquidor intercanvi cultural gràcies a la gran diversitat de procedències de l’alumnat. El calendari de treball segueix una programació molt intensiva. Els participants han de presentar el seu treball a l’AIMS Festival. L’entorn tranquil de la comarca del Solsonès afavoreix la concentració necessària per a aquest tipus de treball. A més a més, una organització feta a mida i les infraestructures idònies que la ciutat ofereix, fan d’AIMS un referent a escala internacional.

Un professorat de luxe

EVGUENI GRACH

Violí Solista de la London Symphony Orchestra.

Professor de la Purcell School of Music, Londres.

BOGDAN ZVORISTEANU

Primer Concertino de l’Orchestre de la Suisse Romande de Ginebra.

Professor de la International Menuhin Music Academy.

ULRICH KNÖRZER

Viola de l’Orquestra Filharmònica de Berlin

Professor de la University of Arts Berlin

ANDRIY VIYTOVYCH

Viola Solista de la Royal Opera House Covent Garden.

Professor del Royal College of Music, Londres.

ROEL DIELTIENS

Professor de violoncel de l’Escola Superior de Música i Teatre de Zurich
Creador i membre de l’Ensemble Explorations.

PETER THIEMANN

Violoncel Solista de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu.

Professor del Conservatori Superior de Música del Liceu, Barcelona.

SEON-HEE MYONG

Professora de piano de la Fundació Barenboim-Said

Membre del trio Myong-Grach-Thiemann.

ALEXANDER ANISSIMOV

Director titular de l’Orquestra Nacional de Bielorrússia, de l’Òpera

Rostov-on-Don i de la Busan Philharmonic de Corea.

Podeu trobar el calendari de concerts i més informació a la pàgina web oficial del festival:

www.aims.cat

La London Symphony torna a Palau 100 per tancar la temporada del cicle estrella del Palau de la Música Catalana avui  1 de juny, a les 20.30h. Amb la direcció de Daniel Harding i amb la participació del trompetista Hakan Hardenberger es desgranarà un concert que abordarà clàssics com Wagner i Dvorák, i interpretarà una obra del jove compositor austríac HK Gruber.

El mite de Tristany i Isolda, procedent d’una llegenda medieval i carregat de simbolismes, respon a la idea que la passió amorosa és més forta que la vida mateixa, a més d’expressar la relació indissoluble entre l’amor i la mort. Per expressar aquesta idea, Wagner se serví en Tristany i Isolda d’un cromatisme harmònic àlgid i deliqüescent que obrí noves vies al llenguatge musical.

Compositor, director d’orquestra, cantautor i contrabaixista, HK (Heinz-Karl) Gruber (Viena, 1943) ha estat etiquetat de diverses maneres, aparentment contradictòries: neoromàntic, neotonal, neoexpressionista i neovienès. La seva música és essencialment antidogmàtica, de vegades enganyosament simple i conté sovint una certa dosi d’humor negre. Berg, Stravinsky, el pop i la música de cabaret l’han influenciat, però siguin quins siguin els ingredients estilístics de què se serveix, ell roman inimitablement ell mateix. El trompetista suec Håkan Hardenberger, present al programa del concert, ha col·laborat en el procés creatiu d’Aerial, peça que serà interpretada en aquesta actuació.

La Setena Simfonia d’Antonín Dvořák és fruit d’un encàrrec de la Societat Filharmònica de Londres. Va ser estrenada amb gran èxit a la capital britànica, sota la direcció del compositor el 22 d’abril de 1885. La seva superioritat respecte de les precedents és evident. Per la seva densitat, la solidesa de la trama formal i el tempre seriós del seu rerefons expressiu, podria ser qualificada d’“Alemanya”. També ha estat coneguda com la “Gran Simfonia” de Dvořák, en al·lusió a la Novena de Schubert, a més d’evidenciar un clar paral·lelisme amb la Tercera de Brahms −estrenada poc abans−, compositor lligat amb profunds vincles de col·legialitat i d’amistat amb Dvořák. Curiosament, hi podem trobar també alguns passatges de clara empremta sonora wagneriana.

Dimarts, 1 de juny de 2010, 20.30 h

LONDON SYMPHONY ORCHESTRA
HÅKAN HARDENBERGER, trompeta
DANIEL HARDING, director

R. Wagner:Preludi i mort d’amor d’Isolda (de Tristany i Isolda)
H. K. Gruber: Aerial (Concert per a trompeta i orquestra)
A. Dvořák: Simfonia núm. 7, en Re menor, op. 70

El 3 de juny començarà a Cadaqués la desena edició d’un dels concursos de direcció més prestigiosos a escala internacional, el que convoca cada dos anys l’Orquestra de Cadaqués. La raó de ser d’aquest esdeveniment és descobrir i promocionar directors joves, a través del seu premi més destacat: l’oportunitat de dirigir un programa durant les pròximes tres temporades amb vint-i-nou orquestres del panorama nacional i internacional, com l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, l’Orquestra i Cor Nacionals d’Espanya, la Royal Philarmonic de Liverpool o l’Orquestra de Cambra de Viena.
Alguns guanyadors d’aquest concurs han estat Gianandrea Noseda (1994), Vasily Petrenko(2002) o Pablo González (2006), entre d’altres. En aquesta ocasió seran setanta els candidats al premi; entre ells hi ha nou dones, i en total, els participants provenen de 40 països diferents.

La Final:

Data: 9/6/2010
Hora: de 21:00.
Auditori Girona: Gennady Rozhdestvensky & Orquestra de Cadaqués
Gennady Rozhdestvensky, director
Programa:

J. M. Sánchez Verdú: obra d’encàrrec per al Xè Concurs Internacional de Direcció
W. A. Mozart: Exsultate, jubilate, motet per a soprano i orquestra, K. 165L.
Van Beethoven: obertura Coriolà, op. 62F.
Schubert: Simfonia núm. 5 en Si b major, D 485

El Memorial Ricard Cuadra, que ret homenatge des de fa tretze anys a un dels noms clau en la recuperació de les músiques de l’emblemàtica festa berguedana, tornarà a vincular Patum i cobla, com ja va fer el mateix Ricard Cuadra (1951-1997) en el darrer  concert que va dirigir, el 1997, amb la cobla Ciutat de Berga. Si Cuadra va tornar a posar a primera línia les músiques oblidades, el Concert de la Patum li reconeix -i continua- la tasca. Amb el polifacètic Sergi Cuenca a la direcció de la Banda del Memorial Ricard Cuadra, el Concert de la Patum se celebrarà el 29 de maig a les 10 de la nit a la plaça de Sant Pere.

Avui la cita serà al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona. El berguedà Joan Sala (1981), que forma part de la Banda del Memorial des dels inicis, és el responsable, a través del seu projecte de final de carrera a l’Escola Superior de Música de Catalunya, l’ESMUC, que el Concert de Patum tingui com a protagonista la cobla. Sala està acabant els seus estudis superiors de tenora i el projecte és un concert, Cobla i Patum, que serà la primera part del Memorial Ricard Cuadra i que inclourà dues estrenes. Una de Robert Agustina i l’altre de Sergi Cuenca. Aquesta primera part del concert -que sempre busca oferir noves lectures sobre la música de la Patum- tindrà com a protagonistes dues cobles (estudiants i professors de l’ESMUC, amb Sala a la tenora, l’una, i músics de cobla de Berga, l’altra), cinc percussionistes i la banda. En total, i al llarg d’aquesta primera part, hi prendran part una setantena de músics a l’escenari. “El concert anirà in crescendo”, explica Sala. El recital s’obrirà amb tres sardanes: Salts de Patum (1997), d’Albert Gumí -estrenada en el concert del mateix any que va dirigir Cuadra-; Nans i gegants (2004), de Robert Agustina, i Patum 2010, de Sergi Cuenca. Continuarà amb Retaule Berguedà (1960), del barceloní Rafael Ferrer; l’estrena de l’obra Quodlibet, per a cobla i percussió, de Robert Agustina, que dirigirà ell mateix; La Patum (1996), de Joan Lluís Moraleda, per a dues cobles.

Finalitzarà la primera part una segona estrena, una peça per a una combinació inèdita: cobla i banda. Es titula Barreja, signada per Sergi Cuenca. La segona part, ja amb la Banda del Memorial, es reserva al Salt de Patum, amb les orquestracions del mestre Joan Baptista Lambert (1930) i de Ricard Cuadra.

Enric Granados.

El passat mes d’abril, el pianista i director d’orquestra barceloní Melani Mestre va descobrir l’únic concert per a piano i orquestra d’Enric Granados. Aquesta troballa monumental i inèdita la publicarà l’editorial Boileau. Segons Mestre, es podria interpretar durant aquest 2010 en una sala catalana.
La història de la recerca d’aquesta partitura de Granados sembla la d’una novel·la. Melani va trobar els primers indicis en un manuscrit que va trobar al Mercat de les Puces de París. La pista el va portar a la Biblioteca de Catalunya, a Barcelona, on es trobava, oblidat, l’original d’aquest primer concert per a piano i orquestra, escrit el 1910 per Granados. L’obra es titula “Patético” i segons ha dit a Catalunya Informació Melani Mestre “és monumental i només comparable a un concert de Txaikovski”.
Mestre ha destacat la importància d’aquesta obra per ser única en el repertori de Granados. Mestre reivindica més interès pel llegat dels compositors catalans i creu que és un acte de justícia a Granados el fet que s’editi aquesta obra inèdita perquè pugui arribar a les sales de concerts i es pugui interpretar.
Mestre ha avançat que els escenaris idonis per la seva estrena serien l’Auditori Enric Granados de Lleida, on va néixer el compositor, l’Auditori de Barcelona o el Palau de la Música. També ha dit que directors com Salvador Brotons o Alfons Reverter ja s’han interessat per l’obra.

Enric Granados.

Enric Granados ha quedat fixat en la memòria eterna de la música com un dels últims romàntics de la Història, un dels pianistes i compositors més inspirats d’aquells primers anys del segle XX. Un estil schumannià que el defineix al límit de la improvisació dels paràmetres clàssics i la connexió constant que fa amb els temes populars proporcionen en la seva obra un dels plaers auditius més forts de la història de la música.
Enric Granados i Campiña va néixer a Lleida l’any 1867 on residí durant els tres primers anys de la seva vida. No es desvinculà mai dels seus orígens lleidatans i ho va demostrar a través de la seva gran amistat amb Ricard Viñes, l’altra gran figura de la història pianística del nostre país.
La vocació pedagògica de Granados estava a l’alçada del seu geni compositiu i del seu virtuosisme com a intèrpret. L’Acadèmia Granados va obrir el 1901 al carrer Fontanella 14, després es traslladà al carrer Girona xamfrà Aragó i acabà estant en l’edifci catalogat que fa cantonada amb el carrer Casp - Ausiàs March 20. La seva acadèmia estava consagrada exclusivament a l’ensenyament de la tècnica pianística i per les seves aules i van passar els millors pianistes d’aquella dècada del 1900: Alexandre Vilalta, Mercè Moner, Frederic Longàs, Josep Caminals, la nena prodigi Paquita Madriguera, i la figura cabdal per a la música del nostre país: Alícia de Larrocha: hereva més directa a través deu seu mestre Frank Marshall.

La darrera temporada, l’Auditori va quedar admès com a membre d’ECHO (European Concert Hall Organization), una l’associació dels auditoris més prestigiosos d’Europa. El programa ECHO està restringit per a joves emergents de menys de 30 anys. En aquesta promoció de joves talents, els auditoris depenien en certa manera fins ara de les discogràfiques. El programa Rising Stars selecciona cada any sis joves a nivell europeu i els ofereix una gira europea.  L’accés a ECHO és força restringit. Només són seleccionats els auditoris més innovadors i amb alta capacitat de programació i cal passar per un procés durant el qual l’associació fa un examen profund de l’activitat del centre. L’Auditori és la primera i única sala de l’Estat espanyol que forma part de l’associació.
La jove pianista catalana Alba Ventura, deixeble de la recent desapareguda Alícia de Larrocha, ha estat una de les sis artistes que figura en el programa Rising Stars d’aquesta temporada amb recitals als circuits europeus. Malgrat la seva joventut, la pianista barcelonina  gaudeix d’una brillant trajectòria que ha desenvolupat als escenaris nacionals i internacionals. Amb una acurada formació, ha rebut importants distincions i s’ha guanyat el respecte i els millors elogis de la crítica mundial. La gira europea va fer estada a la sala Oriol Martorell de l’Auditori de Barcelona el dia 10 de febrer amb un programa brillant: Beethoven, Granados, Rakhmàninov i Falla. El concert fou elogiat pels crítics musicals.
El dia 24 d’aquest mes realitzarà l’últim concert del cicle ECHO a Baden-Baden (Alemanya) amb obres de Domenico Scarlatti, Enric Granados i Manuel de Falla

Alba Ventura.

Nascuda a Barcelona, als 5 anys va començar els estudis musicals a l’Acadèmia Marshall amb Alícia de Larrocha, amb qui desenvolupà el seu coneixement de la música espanyola per a piano, interpretant autors contemporanis com ara Xavier Montsalvatge, de qui amb 11 anys va estrenar una obra. En una entrevista al Periódico, Ventura confessà que de Larrocha havia estat la persona que més l’havia influït al llarg de la seva extensa carrera musical. << M’ha marcat la seva manera de cuidar els detalls, em va encomanar rigor. >> Un any més tard, va rebre una beca per estudiar a Dimitri Bashkirov a l’Escola Superior de Música Reina Sofia i als 13 va debutar com a solista, interpretant el Concert K. 271 de Mozart amb l’Orquestra de Cadaqués dirigida per Sir Neville Marriner, i va actuar a Sant Sebastià i a l’Auditorio Nacional de Madrid. Després d’una audició amb Vladimir Ashkenazy a Berlín l’any 1993, el reconegut pianista va ser el tutor i organitzà els seus estudis amb Irina Zariskaya a la Purcell Scholl del Regne Unit, i més tard, al Royal College Of Music. L’any 1998 va guanyar les audicions internacionals del Young Concert Artist Trust (YCAT).

Ha actuat en sales de prestigi del Regne Unit com el Wigmore Hall, Lynbury Studio, Theatre del Royal Opera House, l’Església de St. Martin in the Fields de London, Bridgewater Hall de Manchester i el St. David’s Hall de Cardiff. Ha tocat amb la Filhàrmonica Nacional Hongaresa, la Bournemouth Symphony, l’OBC amb Ros-Marbà, Simfònica de Balears i de Galícia amb Giovanni Antonini, la Real Filharmonía de Galícia, al Barbican Center de London amb l’Orquestra Philahormonia, a Nova Zelanda interpretant Noches en los Jardines de España de Falla amb l’orquestra Philharmonia d’Auckland i, recentment, al Concertgebouw d’Amsterdam amb la Simfònica Nacional Txeca, dirigida per Lancelot Fuhry i a Madrid amb l’Orquestra de RTVE i el mestre Adrian Leaper interpretant el Concert núm. 19 de Mozart.           
Actualment, ha enregistrat un disc amb música de Rachmaninoff i és professora de piano al Conservatori Superior del Liceu de Barcelona.

Stravinski feu estada a Barcelona durant el març de 1924 on dirigia una de les seves grans obres al Gran Teatre del Liceu. Stravinski, el gran compositor, el gran director rus, un dels músics més importants i insignes del segle XX. Durant la seva estada fou convidat a un concert de la Cobla de Barcelona al Sindicat de Músics de Barcelona. Després del concert on s’havia pogut sentir composicions dels principals autors catalans, Stravinski es mostrà meravellat i s’interessà pel compositor de la darrera obra del programa: la sardana titulada Juny. Els seus amfitrions li explicaren que es tractava d’una sardana escrita per un músic i rellotger de Sant Feliu de Guíxols Juli Garreta.
Aleshores demanà als seus amfitrions de poder escoltar més música per a cobla. Uns dies després l’Ateneu Barcelonès li dedicà una audició de sardanes on es tornà a interpretar Juny de Juli Garreta. Quan el públic encara aplaudia, Stravinski exclamà emocionat: ” Més Garreta, si us plau, més Garreta!”. Està clar que Stravinski va quedar molt entusiasmat amb la nostra música.
Uns dies més tard, Stravinski va visitar expressament a Sant Salvador del Vendrell al violoncel·lista català Pau Casals. El músic català havia organitzat una nova audició de música i Stravinski va tornar a escoltar música per a cobla. Stravinski va comentar juntament amb Pau Casals la força i la naturalitat d’aquelles composicions i, completament rendit a la nostra música, va pronunciar una de les frases més famoses de la història de la música catalana: La tenora és l’instrument que més s’assembla a la veu humana.
La passió per la música catalana no s’acabà aquí: Stravinski, encantat per la sonoritat de la cobla, va decidir compondre una sardana. El mateix dia tornà cap a París i entregà l’obra a la Cobla Barcelona. Demanà que l’assagessin i diguessin què els semblava la seva sardana. Dita Cobla l’assajà però hi trobaren alguns errors d’instrumentació. Van decidir posar les partitures originals en un sobre i enviar-los per correu cap a París. El fet és que mai més no se’n va saber res de la sardana. No sabem si el sobre va arribar a París, si es va perdre pel camí o si Stravinski mai no va trobar el moment per acabar la seva sardana.

La soprano Ainhoa Arteta retornà dimarts passat als escenaris després d’una breu retirada de sis mesos - en què ha tingut el seu segon fill- al costat de l’Orquestra de Cadaqués a la sala Pau Casals de l’Auditori de Barcelona dirigida pel grandíssim director Gianandrea Noseda.El seu retorn, considerat pels crítics musicals amb l’adjectiu de “brillant”, s’inicià a les 9 de la nit amb les localitats plenes amb quatre moviments de la Suite Espanyola d’Isaac Albéniz (commemoració dels 150 anys del seu naixement) orquestrada per Albert Guinovart, seguit del cicle de cançons italianes. Prosseguí amb quatre Tonadillas d’Enric Granados. Quan finalitzà la primera part, el públic s’aixecà durant llarga estona per aplaudir l’ actuació de la soprano.La segona part es completava amb la “Simfonia número 2” de Robert Schumman (en celebració del bicentenari del seu naixement.)La Gira. El 27 d’abril s’inicià la gira que la durà a València, Madrid i Saragossa, entre d’altres ciutats.  Amb direcció de Gianandrea Noseda, la soprano afermà així la seva relació amb l’Orquestra de Cadaqués, amb la qual col·labora des de fa set anys, i amb la ciutat de Barcelona, en què viu des de fa temps. De fet, va ser ella, segons ha confessat, la que va insistir que la seva tornada als escenaris fos a la ciutat comtal. “Em fa molta il·lusió fer-ho aquí”,  convençuda que necessitarà un “tàndem de força” per fer front a quatre dies seguits de concerts després de la seva recent maternitat.”Als 20 dies de donar a llum vaig començar a entrenar-me“, ha assegurat l’artista, que combina la seva carrera amb la seva vida familiar de la forma més natural: “No és el que pitjor porto, ni moltíssim menys. El que pitjor porto són les maletes”, ha dit entre rialles. Tot i això, a Arteta no li va donar temps a quedar-se “quieta” durant l’embaràs. Va aprofitar per preparar un recital d’autors catalans en què cantarà en català, del qual avui no ha volgut donar molts detalls. Probablement realitzi un concert a la Catalunya central durant aquest estiu.Sí que ha confirmat, tot i això, que a l’agost estarà a Santiago de Compostela, debutant amb ‘Otello’, i que a la tardor cantarà a l’Òpera de San Francisco, al costat de Plácido Domingo a ‘Cyrano de Bergerac’. La seva “extraordinària” relació amb el Gran Teatre del Liceu de Barcelona fructificarà en les dues pròximes temporades, amb ‘Carmen’ i ‘La Bohème’.