Sense res més que l’esperança
The road va merèixer el premi Pulitzer de novel·la el 2007. L’obra de Cormac McCarthy explica la història d’un pare i un fill que intenten sobreviure amb dignitat en un món arrasat per un fenomen desconegut i que pràcticament ha devastat tota forma de vida.
La matinada que ve es lliuraran al Kodak Theater de Los Angeles els guardons de la 82a edició dels Oscar, els premis més glamurosos del planeta. Entre els títols més nominats figuren diverses versions cinematogràfiques de novel·les que han fet fortuna en el seu recorregut literari i que ara busquen repetir èxit a la gran pantalla. Però hi ha una pel·lícula que ha estat ignorada per l’Acadèmia nord-americana, The road, relat homònim d’una obra major de l’escriptor Cormac McCarthy (Rhode Island, EUA, 1933). Serveixin aquestes línies –deutores de la contradicció de ressenyar un llibre sobre el qual es basa una pel·lícula no nominada, en un especial sobre els Oscar– per animar al plaer estètic i intel·lectual de consumir tant el film com l’obra literària.
La carretera és el trànsit d’un pare i el seu fill pel paisatge desolat d’un món en runes, un escenari postapocalíptic on la major part de la humanitat ha estat aniquilada. Vigo Mortensen encarna el personatge protagonista en l’adaptació cinematogràfica que dirigeix el realitzador australià John Hillcoat, amb el jove Kodi Smit-McPhee en el paper del nen que camina al seu costat, ambdós intentant rescatar de la buidor alguna esperança de vida. No estan sols, però els pocs supervivents que comparteixen amb ells l’escenografia de la devastació són animals deshumanitzats de qui el pare vol protegir el fill.
«L’home jeia escoltant el degoteig de l’aigua al bosc. Llit de roca. Fred i silenci. Les cendres del vell món endutes pels vents crus del temporal d’una banda a l’altra del no-res. Empeses, escampades i empeses de nou. Tot fora de lloc. Abandonat en l’aire cendrós. Sostingut per una alenada, trèmula i breu. Si almenys el meu cor fos de pedra…». McCarthy (Tots aquells cavalls, No County for Old Men…) descriu un món desproveït de sentit. L’únic tauló de fusta del naufragi és l’amor que lliga el pare al fill i que el rescata de la inevitable temptació de posar els seus sentiments al servei d’una desesperació abissal: «per tota la vora, un munt de joncs morts. Estàs bé?, va dir. El nen va assentir. Llavors van enfilar per l’asfalt sota la llum fosca i metal·litzada, arrossegant els peus entre les cendres, sent l’un per l’altre el món sencer».
La publicació de Shakespeare a Catalunya, a càrrec d’Edicions de l’Albí, s’inscriu en la feina de recuperació de la figura de Ramon Esquerra, que va començar fa tres anys amb Lectures europees.
Les activitats a propòsit del centenari de la Setmana Tràgica van provocar una allau de títols sobre aquest tema al llarg de l’any passat. Un dels títols més destacats el signa Dolors Marín, doctora en Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.