:Lletres lliures

Els lectors catalans estan de sort per la coexistència al mercat de sengles  projectes editorials que rescaten per a la nostra llengua À la recherche du temps perdu, la colossal novel·la de Marcel Proust, que no es podia llegir en català amb normalitat fins que Viena i Labutxaca s’han posat a la feina. Aquest segon segell en publica el primer volum amb la traducció de Valèria Gaillard.

«I tot d’una m’ha aparegut el record. Aquest gust era el del bocinet de magdalena que els diumenges al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de l’hora de la missa), la tia Leónie m’oferia quan anava a dir-li bon dia a la seva cambra, després d’haver-lo sucat en la infusió de te o til·la». Pocs paràgrafs gaudeixen de tanta fama literària com aquest passatge de Combray, la primera part del volum inicial d’A la recerca del temps perdut, obra cabdal de les lletres franceses i, per extensió, de la narrativa universal. Un fragment del gran projecte artístic i vital que Marcel Proust (1871-1922) va emprendre amb la voluntat de recrear els seus anys d’infantesa i joventut.
Escrits entre el 1908 i el 1922 i publicats entre el 1913 i el 1927, els set llibres d’aquesta magna obra no es poden trobar actualment en llengua catalana, tot i que dues editorials del país han iniciat recentment el projecte de traduir tota la Recherche a terminis. Fa unes setmanes ens vam fer ressò des d’aquestes pàgines de l’empresa que porta a terme Viena Edicions per mitjà del traductor Josep Maria Pinto. Avui és ocasió de ressenyar la feina que duen a terme Valèria Gaillard i el segell Labutxaca en el mateix sentit.
A la recerca del temps perdut és la llarga i intensa evocació en la qual l’autor s’instal·la per conduir el lector pels sovint inescrutables viaranys de la memòria. L’episodi de la magdalena és un dels exem-ples paradigmàtics amb què la literatura ha explicitat el fenomen de la recerca interior del passat, una construcció capriciosa del subconscient que es pot esdevenir en cada persona a partir de gestos, detalls, gustos, aromes i altres percepcions que connecten dos instants de la biografia íntima d’un individu de forma sobtada. El pas del temps, la impossibilitat de recuperar fidelment l’estat d’ànim i les circumstàncies dels moments viscuts recorre de cap a cap l’escriptura dels diferents capítols del llibre que treu Labutxaca: Combray, Un amor de Swann i Els noms de país: el nom. Una estructura que coincideix amb la que va preveure Proust i segons la qual es va publicar el primer volum de l’obra l’any 1913, punt d’arrencada d’un mite literari.

Agregar comentario

Exhaustiu estudi sobre els castells de la comarca de la Segarra, un element patrimonial de primer ordre que encara resta força desconegut per a molts catalans.

El tòpic de la inclemència del pas del temps es compleix amb inexorable puntualitat en l’arquitectura que pateix al llarg dels segles els avatars propis dels períodes de pau i de guerra. Als afores de Florejacs senyoreja avui en dia el castell de les Sitges, erigit no pas més tard de mitjan segle XI, si ens atenem a la documentació que es refereix a la conquesta de l’indret per part del senyor Arnau Mir de Tost, cavaller del comte Ermengol d’Urgell. Després de passar per diverses mans, el 1625 va esdevenir una possessió dels Ribera, una família vinculada a la casa reial dels Àustria i, per tant, del bàndol perdedor a la guerra de Successió. Quan Josep Antoni de Ribera va ser exiliat a Burgos per Felip V, es va iniciar la davallada de la fortalesa, ja que l’amo no hi va tornar a residir i es va retirar al castell de la Torre de Claramunt. No va ser fins als anys 20 del segle passat que la tasca rehabilitadora empresa pels marquesos de Villa-Palma va evitar que el recinte es deteriorés fins a caure en la ruïna, i avui en dia és un dels castells més ben conservats i interessants de la Segarra. L’incombustible Josep Pla va escriure de les Sitges que manté «la seva crispació guerrera, que no s’ha evaporat amb el pas dels segles, i una majestuosa torre de l’homenatge, bellíssima».
Un centenar de castells repartits en onze itineraris de visita omplen les pàgines d’una guia que convida a descobrir un dels patrimonis més rellevants de l’interior del país. Un catàleg que comprèn tres tipus de fortaleses: aquelles de les quals només resta documentació i cap evidència arqueològica, les que mantenen algunes ruïnes, sovint mig ocultes per la vegetació, i les que s’han conservat (i fins i tot, en alguns casos, són visitables).
Tal com expliquen els autors, l’origen de les fortaleses «rau en les necessitats defensives dels territoris de Catalunya. La zona de l’actual Segarra, des del segle IX fins a mitjan segle XII, s’integrava dins el que es fa anomenar territoris de marca, que separava les terres governades pels comtes catalans de les terres que es trobaven sota el domini islàmic». Un context geopolític extint fa un mil·lenni però que saluda l’home contemporani amb el seu impressionant llegat de murs, torres i les dependències que habitaven els catalans de l’edat mitjana. La guia proposa recórrer l’indret amb la ment oberta a la seducció d’una comarca eixuta en les formes però alhora atractiva per l’amplitud de mires de la seva història.

Agregar comentario

El Premi d’Honor de les Lletres Catalans d’enguany va recaure en Albert Manent, home de cultura amb una vasta experiència i pocs pèls a la llengua, com demostra en la crònica dels primers anys del departament de Cultura de la Generalitat.

La represa del funcionament de la Generalitat de Catalunya després de la llarga etapa de la dictadura franquista va requerir no tan sols molt sentit d’estat, sinó també unes generoses dosis de consciència històrica. En la seva Crònica política, Albert Manent explica com l’encàrrec que Jordi Pujol va fer a Max Cahner per tirar endavant la conselleria de Cultura de seguida va connectar amb l’ideal de la institució homònima que va dirigir Ventura Gasol abans de l’ensulsiada republicana a la guerra civil. Entre meitats dels anys 30 i l’inici de la dècada dels 80 es va establir un fil invisible que va permetre dotar de significar la construcció d’un dels àmbits més calents d’una obra de govern. No en va, Manent assegura que el de la cultura és «un gremi molt irritable».
El volum publicat per la valerosa editorial barcelonina A contravent posa en solfa una intenció que Manent ja va expressar l’any 1988 quan va deixar la conselleria, on havia treballat durant vuit anys refent la feina escapçada pel règim militar. Aleshores, l’intel·lectual de Premià de Dalt, on va néixer el 23 de setembre del 1930, va avisar que algun dia escriuria les memòries del seu pas pel departament, i el resultat, dues llargues dècades més tard, és un text que es recrea en el detall menut per extreure’n el signe dels temps que li va tocar viure a la conselleria.
Primer amb Max Cahner («germànic, clarivident, tossut, amb una fabulosa potència intel·lectual»), després amb Joan Rigol («pensador i teòric, amb dosis de pragmatisme i de murrieria», però també un home a qui «li mancava un coneixement global de la cultura») i, finalment, amb Joaquim Ferrer («afable, amb cara de bon noi, ben poc manaire»), Albert Manent va contribuir a desplegar l’autoestima cultural del país des de càrrecs de responsabilitat a la conselleria. Un camí sembrat de satisfaccions però també moltes espines. La capacitat de resistència de la cultura i la llengua catalanes sembla infinita, però d’enemics no n’hi falten. L’afer del Romea ­­–intent de reprovació de Cahner per una suposada censura al dramaturg Jordi Mesalles– va demostrar que els atacs dels rivals polítics poden ser ferotges. Però si en algun lloc del món cou la vitalitat de la cultura nostrada és entre aquells que voldrien que la castellana fos l’única que pogués eixir sota el sol cada matí.

Agregar comentario

El quart volum de la Biblioteca Grècia i Roma de la Bernat Metge és una tria de les Vides dels dotze cèsars de Suetoni. El recull aplega les biografies de Calígula, Claudi i Neró, els tres emperadors de la dinastia Julioclàudia.

De la llarga llista d’emperadors romans, la vida i l’obra d’alguns ha fet fortuna gràcies a la persistència de diverses generacions de literats i intel·lectuals que n’han preservat el llegat escrit i la memòria oral. D’altres, semblen contemporanis perquè el cinema i la televisió els ha immortalitzat amb totes les virtuts i defectes que atresora aquest tipus de difusió històrica. Qui no recorda la mítica sèrie Jo, Claudi? Basada en la novel·la de Robert Graves, aquesta producció de la BBC va mostrar a milers de ciutadans europeus la història d’un Cèsar –interpretat per Derek Jacobi– apocat que va salvar la vida fent-se passar per tímid i un xic ximple.
Dos mil anys abans que nasqués la televisió, Suetoni ja va parlar de Claudi en aquests termes: «orfe de pare des de la infantesa, i atacat gairebé durant tota la seva minyonia i la seva joventut per diverses i obstinades malalties, quedà ensems tan afeblit de l’esperit i del cos que hom no el cregué apte, ni en fer-se més gran, per a cap càrrec públic o privat». Un pronòstic que el temps va desballestar perquè Claudi va regnar entre els anys 41 i 54 després de Crist.
Gaius Suetonius Tranquillus va viure entre els anys 70 i 130 dC, aproximadament. Conegut com a Suetoni, va gaudir de l’amistat de Plini el Jove i va escriure Vides dels dotze cèsars, un relat dels emperadors romans des de Juli Cèsar fins a Domicià. Keith R. Bradley explica, en l’entrada que dedica a aquest autor clàssic en l’Oxford Classical Dictionary, que «Suetoni fou un erudit interessat per un amplíssim ventall de matèries relacionades amb l’antigor. Tanmateix, és principalment com a biògraf imperial que cal jutjar-lo».
Amb traducció de Joaquim Icart, el quart volum de la col·lecció Bernat Metge, que Edicions 62 i Editorial Al-     pha posen a l’abast del gran públic, aplega tres d’aquests dotze retrats biogràfics que va compondre Suetoni. No són uns emperadors qualssevol, sinó tres a qui la fama de la posteritat ha posat en un pedestal, si bé més per les excentricitats que per la seva gestió de govern: a més de Claudi, hi figuren Calígula (37-41 dC) i Neró (54-68 dC). Aquests dos cèsars no es van distingir per la discreció ni per la rectitud, i Suetoni no es va estar de fer-ne extens esment amb un gust literari que ha transcendit els segles.

Agregar comentario

L’escriptor francès Daniel Glattauer signa una novel·la encisant que fa de l’amor una intriga deliciosa i intel·ligent i reuneix els ingredients necessaris per convertir-se en un dels títols d’aquest estiu.

L’Emmi es vol donar de baixa de la subscripció d’una revista, però envia el correu electrònic a una adreça equivocada. El destinatari, que respon al nom de Leo, li retorna el missatge per fer-la adonar de l’errada, i aquest breu intercanvi inicial esdevé amb el pas dels dies una llarga i intensa relació epistolar que posa de manifest de quina manera l’amor i la seducció s’estableixen en el segle XXI a través de la virtualitat. Amb el ritme àgil, a estones trepidant, d’una narració trenada amb rèpliques majoritàriament breus, Contra el vent del nord  és un gaudi per als sentits. Una novel·la de lectura lleugera però que, defugint l’escriptura vulgar d’altres productes de consum ràpid, sap apel·lar tant a les emocions del lector com a la seva capacitat per establir contínuament un itinerari paral·lel en el seu interior al que desenvolupen els dos protagonistes.

De l’amor se’n poden derivar mil-i-una històries que, des de l’experiència quotidiana, arriben a la literatura. Des  del romanticisme més ensucrat fins al chick-lit de les dones independents i cosmopolites, el gènere no s’atura i ofereix cada temporada títols de la més diversa naturalesa. Contra el vent del nord se situa com un relat sobre l’amor a partir de la racionalització de l’experiència. Dos desconeguts que no s’han vist mai, ni tan sols en foto, estableixen dia a dia un lligam emocional tan intens i propi de l’era cibernètica que cagpgira totes les nocions prèvies sobre el tema. La dita «lluny de la vista, lluny del cor» no té validesa en el relat del Leo i l’Emmi, que es declaren progressivament dependents l’un de l’altre. La possibilitat de trencar la barrera de la invisibilitat i citar-se per conèixer quina façana recobreix les personalitats que correu a correu van destapant plana per les més de dues-centes pàgines de l’obra com un repte que posa a prova no tan sols els nervis dels dos protagonistes, sinó també els límits de la relació.

L’esquema habitual lineal d’una parella que es coneix, s’enamora i s’ajunta es fa miques en la història de Glattauer. L’autor francès manifesta, amb un admirable sentit de la sorpresa narrativa, com l’amor es pot viure des de la maduresa, deixant-se seduir per les hormones i, alhora, per la matèria grisa del cervell. Passió i raó es confronten en un llibre que, al terrat, al càmping o a la platja, es mereix una oportunitat.

Agregar comentario

El gènere de les guies excursionistes sembla inesgotable. La prestigiosa col·lecció Azimut de l’editorial de Valls Cossetània arriba al número 111 amb un volum dedicat a la zona nord de la comarca del Solsonès.

Fins a 35 itineraris per descobrir rases i cims de l’alt Solsonès és la proposta que ofereix aquest llibre signat a sis mans gràcies a l’experiència en el camp de l’excursionisme de Maria Dot, Francesc Garrigós i Ramon Rovira, tres persones amb molts quilòmetres a les cames recorrent el país amunt i avall. El catàleg de rutes que hi proposen s’afegeix a l’extens  catàleg d’Azimut, una de les grans col·leccions que, des del món editorial, han contribuït a popularitzar la pràctica de l’excursionisme.

Tal com expliquen els autors, l’àmbit de la guia «és el sector muntanyós del Solsonès, o alt Solsonès, que va des de la ratlla de Solsona fins als primers grans relleus dels Prepirineus». La comarca en qüestió és un ampli territori on caben paisatges tan diferents com les terres seques i caloroses del sud i els perfils abruptes del nord. En aquest sentit, el trio responsable del llibre explica que  «al capdamunt d’aquest sector s’eleven cims tan destacats des del punt de vista excursionista com el cap del Verd, el pedró dels Quatre Batlles, el Puig Sobirà de Canalda i el cogulló de Turp.

La guia mira amunt i avall: tant a les rases com als cims. Els 35 itineraris que s’hi descriuen són circulars i, majoritàriament, assequibles a qualsevol persona mínimament avesada a caminar entre 3 i 5 hores. La descripció de cada trajecte té una fitxa tècnica amb el recorregut, la durada prevista, el desnivell acumulat i les dificultats que surtin de la normalitat. Els tres autors proposen uns itineraris que no presenten problemes especials, però no s’estan de suggerir rutes que consideren altament recomanables malgrat que continguin alguna complicació. Un exemple és  la que surt de l’Esplanada del Cavall (entre Solsona i Sant Llorenç pel pantà) i va al cim de la Ventolana. Les vistes panoràmiques i la possibilitat de donar un cop d’ull a la petita església romànica de Sant Pere de Capdevila són atractius suficients per no evadir la inclusió de l’itinerari en la guia, tot i que amb l’avís que els camins són precaris, perdedors i el caminant no ha de témer les cingleres.

La Castellassa, Canalda, la vall de la Coma, la roca de Valldan, la Ribera Salada, el tossal de Cambrils, Olius i la serra de Busa són topònims que prenen vida quan se’ls coneix de prop, tocant-los i trepijant-los. Aquesta és la gran aportació de la guia.

Agregar comentario

Els reconeguts experts Jordi Alcover i Sílvia Naranjo presenten una nova edició de la guia de vins catalana, que conté unes 1.500 referències    de les denominacions d’origen del país i uns altres vins que no són agrupats en cap etiqueta.

L’edició d’enguany de la Guia de vins de Catalunya arriba al lector amb canvis importants. Després dels problemes de distribució que va tenir l’edició anterior, la corresponent al 2010 surt  amb la garantia del segell editorial Pòrtic i el compromís dels dos autors amb la qualitat i el rigor. Per aquest motiu, no accepten incloure publicitat de cap celler a les seves pàgines.

El comentari d’un miler i mig de vins que forma el llibre s’ha fet després d’un tast a cegues. És voluntat de Naranjo i Alcover no casar-se amb ningú i oferir a l’usuari de la guia el compromís d’una anàlisi valenta, agosarada i, si és necessari, xafant ulls de poll. Tal com expliquen en el capítol introductori, «per sort, la nostra feina ens dóna les claus per detectar tendències, contrastar-les amb persones que les puguin corroborar, analitzar-les, treure’n conclusions i proposar les solucions adients des del nostre punt de vista. I això és, potser, el que és nou en el marc de la feina dels crítics del món del vi; no hem sentit ni llegit que cap es mulli gaire a l’hora d’analitzar o d’aportar el seu granet de sorra perquè se’n parli, perquè això pot ocasionar conflictes gens desitjables amb els productors o amb les denominacions           d’origen».

Partint de la base que «el vi català ara per ara té bona salut», els autors ofereixen una fitxa de cadascun dels productes tastats. Són referències que van directe al gra, sense perdre’s en anotacions excessives i «presumptuoses» que «agraden només als seus autors». Naranjo i Alcover esmenten 32 referències de la Denominació d’Origen Pla de Bages, a la qual dediquen paraules elogioses sense amagar-ne els aspectes en què ha de progressar: «aquesta zona des del principi ha viscut en una dicotomia difícil de valorar; d’una banda, una gran feina per al desenvolupament de la picapoll blanca com a varietat gai-rebé exclusiva i pròpia, i de l’altra, els vins negres gairebé basats en tres varietats: cabernet sauvignon, cabernet franc i merlot. Això canviarà d’aquí a uns anys gràcies a un consell regulador valent i agosarat, que ha acceptat tres varietats negres gairebé tan perdudes com ho estava la picapoll blanca fa anys: mandó, sumoll i picapoll negre». Així mateix, diuen que la DO Pla de Bages «necessita millorar, en general, els vins negres».

Agregar comentario

Especial Consulta sobre la independència

L’advocat i historiador Josep Benet va morir el març del 2008, abans de poder enllestir l’estudi sobre la vida i la mort del dirigent polític català Carrasco i Formiguera. Josep Poca va aplegar la informació i va poder publicar la tasca feta per Benet.

Víctima dels tràgics atzars que l’esclat de la guerra civil va propiciar a Catalunya, Manuel Carrasco i Formiguera és propietari d’una de les biografies més destacades de la política catalana del primer terç del segle XX. La seva existència, però, es va acabar prematurament quan el règim franquista el va afusellar a la ciutat de Burgos el 9 d’abril de l’any 1938. Després de fugir dels grups anarquistes descontrolats que van prendre les regnes a casa nostra durant els primers mesos de la contesa bèl·lica, el dirigent d’Unió Democràtica es va refugiar en una Bilbao assetjada i, finalment, va ser pres amb el destí ja conegut.
En el primer volum de les seves memòries, que no va veure sortir al carrer perquè va morir setmanes abans, Josep Benet explica com es va haver d’amagar durant les hores inicials de la guerra per la seva vinculació a moviments confessionals. No bastava la seva declarada catalanitat per mantenir-lo segur dels escamots que van matar impunement en aquells dramàtics moments de la història recent del país. A Manuel Carrasco Formiguera tampoc no li va servir ser un dirigent d’inqüestionable vocació catalanista. Haver defensat l’Església i, especialment, els jesuïtes durant la seva carrera parlamentària li va significar haver de pagar el peatge de l’exili per evitar ser assassinat al seu país. El dirigent democratacristià se’n va anar a Bibao, on va ser rebut amb tots els honors pel govern d’Aguirre. Aviat, però, va adonar-se que la situació de la ciutat de Bilbao començava a ser delicada. L’aliment hi escassejava i l’aviació nazi castigava no tan sols centres militars, sinó que també bombardejava la població civil.
En un viatge posterior a Euskadi, poc després, Carrasco i Formiguera va ser víctima d’una mala sort que s’anava tornant inevitable a mesura que avançava la guerra i s’apropava la victòria del bàndol franquista. Embarcat en el vaixell Galdames a Baiona (França) amb l’esperança d’arribar novament a Bilbao, es va veure implicat en una batalla naval que va acabar amb l’arrest de tots els ocupants. El destí del polític català estava marcat i, malgrat la llarga espera que va haver de viure a la presó de Burgos, es va acomiadar d’aquesta vida davant un escamot d’afusellament que ni la petició d’indult del Papa de Roma no va aturar.

Agregar comentario

El periodista Llàtzer Moix analitza a Arquitectura milagrosa l’esclat de la demanda d’arquitectes de prestigi per part de les administracions públiques i de promotores privades  a l’estat espanyol des del fenomen del museu Guggenheim de Bilbao.

El turista que arribava fa uns quants anys a Catalunya per l’aeroport del Prat i agafava aleshores el tren per anar fins a Barcelona havia de patir la visió d’una gran àrea de runa industrial, amb cementiris de cotxes i naus degradades al pas pel terme municipal de l’Hospitalet. Actualment, el mateix turista ben segur valoraria amb encert la possibilitat d’aturar-se en aquella zona i passejar-s’hi a peu per admirar les torres de Toyo Ito, amb el vistós edifici de color vermell com a símbol estrella, o altres creacions d’arquitectes de la talla de Jean Nouvel, Richard Rogers i David Chipperfield. La brutal transformació de l’indret, avui reconvertida en la dinàmica plaça d’Europa, es va iniciar quan l’aleshores alcalde Celestino Corbacho va decidir que l’emblema de la transformació serien les obres d’estrelles de l’arquitectura de fama mundial.

Arquitectura milagrosa. Hazañas de los arquitectos estrella en la España del Guggenheim és un recorregut periodístic de l’actual redactor en cap adjunt al director de La Vanguardia, Llàtzer Moix (Sabadell, 1959), per diverses operacions urbanístiques i arquitectòniques que tenen com a punt de partida el canvi radical que va viure Bilbao quan les autoritats de la ciutat biscaïna van decidir enterrar la degradació de la zona fluvial i van apostar pel Guggenheim de Frank Gehry, un pol d’atracció turística de primer ordre. Moix va fer nombroses entrevistes a polítics, arquitectes i urbanistes, i el seu relat de les transformacions operades a Madrid, València, Saragossa, Barcelona i l’Hospitalet, entre altres llocs, té un to àgil, amè i gens condescendent. Un capítol interessant, per la proximitat amb els lectors catalans, és el que fa referència a Barcelona, que se centra en els casos de la torre Agbar, la zona del Fòrum i la reforma del Camp Nou. L’arquitectura com a símbol i com a marca i, sobretot, com a plataforma de grans operacions de renovació urbanística i de canvi de paradigma d’activitat econòmica, com l’esmentat trànsit bilbaí d’una indústria pesant i obsoleta al sector terciari i el turisme. I no es pot acabar aquesta ressenya sense esmentar l’interès del capítol valencià, amb el retrat no gens complaent que Moix fa de Santiago Calatrava i de la Ciutat de les Arts i de les Ciències.

Agregar comentario

«El que vull és viure en el més gran silenci possible en aquest moment de la història». De família conservadora de classe alta, Sara Maitland va néixer a Londres, el 1950, segona de sis fills. Feminista, socialista i cristiana, en els darrers deu anys ha viscut sola, en una casa construïda en un erm al nord de Galloway (Escòcia), fascinada pel silenci. Un silenci que l’autora no concep com a absència ni buit, sinó com a presència. El silenci com a recerca vital, no com a càstig social.

En la seva habitual aposta per les peculiaritats literàries, sigui narrativa, assaig o la imbricació de gèneres, Alba Editorial apropa al lector una joia difícil de definir: autobiografia?, erudició?, divulgació científica?… Després del trencament sense traumes del seu matrimoni amb un pastor anglicà, de l’adéu dels seus fills per viure la seva pròpia vida, Sara Maitland es va trobar sola en una casa buida. Va descobrir el poder del silenci: «el més sorprenent és que em va encantar. Em costa  recordar què va ser primer, si la llibertat de la soledat o l’energia del silenci». I va començar a interessar-se per la història del silenci que, durant segles, ha tingut en l’experiència religiosa l’única font. L’any 2000 va ser una data clau per a l’autora. Va complir 50 anys i llavors «ja sabia que volia fer del silenci l’eix de la meva vida». Un silenci integrat en un paratge erm: ni muntanyes, ni natura en estat pur. D’aquí neix Viaje al silencio, el resultat de deu anys de recerca, la pròpia (ha meditat amb monjos zen, ha conegut el desert del Sinaí…) i la dels altres: des de les experiències bíbliques (els quaranta dies i quaranta nits de Crist al desert, per exemple) a la d’aventurers extrems, com la del nàufrag Alexander Selkirk, inspirador de les aventures de Robinson Crusoe, de Daniel Dafoe, que va passar cinc anys sol a l’illa de Juan Fernández; i la de Marguerite de la Rocque, abandonada en un illot a prop del Canadà, el 1542. Amb una prosa directa, la lectura de Maitland és inquietant, pel desassossec que implica i que es fa cada vegada més profund (fins i tot intransigent) en la seva exigència d’aproximar-se físicament i espiritual als indrets on el silenci és part del paisatge o de la manera de viure. Associat a l’opressió, el silenci s’imposa en aquest llibre com una nova forma de llenguatge. Viu d’impartir cursos online de literatura creativa per a la Universitat de Lancaster: «em guanyo la vida, em passejo, llegeixo i brodo. Reflexiono sobre el silenci (…), però el silenci continua semblant-me un profund misteri».

Agregar comentario