:Lletres lliures

L’escriptor francès Daniel Glattauer signa una novel·la encisant que fa de l’amor una intriga deliciosa i intel·ligent i reuneix els ingredients necessaris per convertir-se en un dels títols d’aquest estiu.

L’Emmi es vol donar de baixa de la subscripció d’una revista, però envia el correu electrònic a una adreça equivocada. El destinatari, que respon al nom de Leo, li retorna el missatge per fer-la adonar de l’errada, i aquest breu intercanvi inicial esdevé amb el pas dels dies una llarga i intensa relació epistolar que posa de manifest de quina manera l’amor i la seducció s’estableixen en el segle XXI a través de la virtualitat. Amb el ritme àgil, a estones trepidant, d’una narració trenada amb rèpliques majoritàriament breus, Contra el vent del nord  és un gaudi per als sentits. Una novel·la de lectura lleugera però que, defugint l’escriptura vulgar d’altres productes de consum ràpid, sap apel·lar tant a les emocions del lector com a la seva capacitat per establir contínuament un itinerari paral·lel en el seu interior al que desenvolupen els dos protagonistes.

De l’amor se’n poden derivar mil-i-una històries que, des de l’experiència quotidiana, arriben a la literatura. Des  del romanticisme més ensucrat fins al chick-lit de les dones independents i cosmopolites, el gènere no s’atura i ofereix cada temporada títols de la més diversa naturalesa. Contra el vent del nord se situa com un relat sobre l’amor a partir de la racionalització de l’experiència. Dos desconeguts que no s’han vist mai, ni tan sols en foto, estableixen dia a dia un lligam emocional tan intens i propi de l’era cibernètica que cagpgira totes les nocions prèvies sobre el tema. La dita «lluny de la vista, lluny del cor» no té validesa en el relat del Leo i l’Emmi, que es declaren progressivament dependents l’un de l’altre. La possibilitat de trencar la barrera de la invisibilitat i citar-se per conèixer quina façana recobreix les personalitats que correu a correu van destapant plana per les més de dues-centes pàgines de l’obra com un repte que posa a prova no tan sols els nervis dels dos protagonistes, sinó també els límits de la relació.

L’esquema habitual lineal d’una parella que es coneix, s’enamora i s’ajunta es fa miques en la història de Glattauer. L’autor francès manifesta, amb un admirable sentit de la sorpresa narrativa, com l’amor es pot viure des de la maduresa, deixant-se seduir per les hormones i, alhora, per la matèria grisa del cervell. Passió i raó es confronten en un llibre que, al terrat, al càmping o a la platja, es mereix una oportunitat.

Agregar comentario

El gènere de les guies excursionistes sembla inesgotable. La prestigiosa col·lecció Azimut de l’editorial de Valls Cossetània arriba al número 111 amb un volum dedicat a la zona nord de la comarca del Solsonès.

Fins a 35 itineraris per descobrir rases i cims de l’alt Solsonès és la proposta que ofereix aquest llibre signat a sis mans gràcies a l’experiència en el camp de l’excursionisme de Maria Dot, Francesc Garrigós i Ramon Rovira, tres persones amb molts quilòmetres a les cames recorrent el país amunt i avall. El catàleg de rutes que hi proposen s’afegeix a l’extens  catàleg d’Azimut, una de les grans col·leccions que, des del món editorial, han contribuït a popularitzar la pràctica de l’excursionisme.

Tal com expliquen els autors, l’àmbit de la guia «és el sector muntanyós del Solsonès, o alt Solsonès, que va des de la ratlla de Solsona fins als primers grans relleus dels Prepirineus». La comarca en qüestió és un ampli territori on caben paisatges tan diferents com les terres seques i caloroses del sud i els perfils abruptes del nord. En aquest sentit, el trio responsable del llibre explica que  «al capdamunt d’aquest sector s’eleven cims tan destacats des del punt de vista excursionista com el cap del Verd, el pedró dels Quatre Batlles, el Puig Sobirà de Canalda i el cogulló de Turp.

La guia mira amunt i avall: tant a les rases com als cims. Els 35 itineraris que s’hi descriuen són circulars i, majoritàriament, assequibles a qualsevol persona mínimament avesada a caminar entre 3 i 5 hores. La descripció de cada trajecte té una fitxa tècnica amb el recorregut, la durada prevista, el desnivell acumulat i les dificultats que surtin de la normalitat. Els tres autors proposen uns itineraris que no presenten problemes especials, però no s’estan de suggerir rutes que consideren altament recomanables malgrat que continguin alguna complicació. Un exemple és  la que surt de l’Esplanada del Cavall (entre Solsona i Sant Llorenç pel pantà) i va al cim de la Ventolana. Les vistes panoràmiques i la possibilitat de donar un cop d’ull a la petita església romànica de Sant Pere de Capdevila són atractius suficients per no evadir la inclusió de l’itinerari en la guia, tot i que amb l’avís que els camins són precaris, perdedors i el caminant no ha de témer les cingleres.

La Castellassa, Canalda, la vall de la Coma, la roca de Valldan, la Ribera Salada, el tossal de Cambrils, Olius i la serra de Busa són topònims que prenen vida quan se’ls coneix de prop, tocant-los i trepijant-los. Aquesta és la gran aportació de la guia.

Agregar comentario

Els reconeguts experts Jordi Alcover i Sílvia Naranjo presenten una nova edició de la guia de vins catalana, que conté unes 1.500 referències    de les denominacions d’origen del país i uns altres vins que no són agrupats en cap etiqueta.

L’edició d’enguany de la Guia de vins de Catalunya arriba al lector amb canvis importants. Després dels problemes de distribució que va tenir l’edició anterior, la corresponent al 2010 surt  amb la garantia del segell editorial Pòrtic i el compromís dels dos autors amb la qualitat i el rigor. Per aquest motiu, no accepten incloure publicitat de cap celler a les seves pàgines.

El comentari d’un miler i mig de vins que forma el llibre s’ha fet després d’un tast a cegues. És voluntat de Naranjo i Alcover no casar-se amb ningú i oferir a l’usuari de la guia el compromís d’una anàlisi valenta, agosarada i, si és necessari, xafant ulls de poll. Tal com expliquen en el capítol introductori, «per sort, la nostra feina ens dóna les claus per detectar tendències, contrastar-les amb persones que les puguin corroborar, analitzar-les, treure’n conclusions i proposar les solucions adients des del nostre punt de vista. I això és, potser, el que és nou en el marc de la feina dels crítics del món del vi; no hem sentit ni llegit que cap es mulli gaire a l’hora d’analitzar o d’aportar el seu granet de sorra perquè se’n parli, perquè això pot ocasionar conflictes gens desitjables amb els productors o amb les denominacions           d’origen».

Partint de la base que «el vi català ara per ara té bona salut», els autors ofereixen una fitxa de cadascun dels productes tastats. Són referències que van directe al gra, sense perdre’s en anotacions excessives i «presumptuoses» que «agraden només als seus autors». Naranjo i Alcover esmenten 32 referències de la Denominació d’Origen Pla de Bages, a la qual dediquen paraules elogioses sense amagar-ne els aspectes en què ha de progressar: «aquesta zona des del principi ha viscut en una dicotomia difícil de valorar; d’una banda, una gran feina per al desenvolupament de la picapoll blanca com a varietat gai-rebé exclusiva i pròpia, i de l’altra, els vins negres gairebé basats en tres varietats: cabernet sauvignon, cabernet franc i merlot. Això canviarà d’aquí a uns anys gràcies a un consell regulador valent i agosarat, que ha acceptat tres varietats negres gairebé tan perdudes com ho estava la picapoll blanca fa anys: mandó, sumoll i picapoll negre». Així mateix, diuen que la DO Pla de Bages «necessita millorar, en general, els vins negres».

Agregar comentario

Especial Consulta sobre la independència

L’advocat i historiador Josep Benet va morir el març del 2008, abans de poder enllestir l’estudi sobre la vida i la mort del dirigent polític català Carrasco i Formiguera. Josep Poca va aplegar la informació i va poder publicar la tasca feta per Benet.

Víctima dels tràgics atzars que l’esclat de la guerra civil va propiciar a Catalunya, Manuel Carrasco i Formiguera és propietari d’una de les biografies més destacades de la política catalana del primer terç del segle XX. La seva existència, però, es va acabar prematurament quan el règim franquista el va afusellar a la ciutat de Burgos el 9 d’abril de l’any 1938. Després de fugir dels grups anarquistes descontrolats que van prendre les regnes a casa nostra durant els primers mesos de la contesa bèl·lica, el dirigent d’Unió Democràtica es va refugiar en una Bilbao assetjada i, finalment, va ser pres amb el destí ja conegut.
En el primer volum de les seves memòries, que no va veure sortir al carrer perquè va morir setmanes abans, Josep Benet explica com es va haver d’amagar durant les hores inicials de la guerra per la seva vinculació a moviments confessionals. No bastava la seva declarada catalanitat per mantenir-lo segur dels escamots que van matar impunement en aquells dramàtics moments de la història recent del país. A Manuel Carrasco Formiguera tampoc no li va servir ser un dirigent d’inqüestionable vocació catalanista. Haver defensat l’Església i, especialment, els jesuïtes durant la seva carrera parlamentària li va significar haver de pagar el peatge de l’exili per evitar ser assassinat al seu país. El dirigent democratacristià se’n va anar a Bibao, on va ser rebut amb tots els honors pel govern d’Aguirre. Aviat, però, va adonar-se que la situació de la ciutat de Bilbao començava a ser delicada. L’aliment hi escassejava i l’aviació nazi castigava no tan sols centres militars, sinó que també bombardejava la població civil.
En un viatge posterior a Euskadi, poc després, Carrasco i Formiguera va ser víctima d’una mala sort que s’anava tornant inevitable a mesura que avançava la guerra i s’apropava la victòria del bàndol franquista. Embarcat en el vaixell Galdames a Baiona (França) amb l’esperança d’arribar novament a Bilbao, es va veure implicat en una batalla naval que va acabar amb l’arrest de tots els ocupants. El destí del polític català estava marcat i, malgrat la llarga espera que va haver de viure a la presó de Burgos, es va acomiadar d’aquesta vida davant un escamot d’afusellament que ni la petició d’indult del Papa de Roma no va aturar.

Agregar comentario

El periodista Llàtzer Moix analitza a Arquitectura milagrosa l’esclat de la demanda d’arquitectes de prestigi per part de les administracions públiques i de promotores privades  a l’estat espanyol des del fenomen del museu Guggenheim de Bilbao.

El turista que arribava fa uns quants anys a Catalunya per l’aeroport del Prat i agafava aleshores el tren per anar fins a Barcelona havia de patir la visió d’una gran àrea de runa industrial, amb cementiris de cotxes i naus degradades al pas pel terme municipal de l’Hospitalet. Actualment, el mateix turista ben segur valoraria amb encert la possibilitat d’aturar-se en aquella zona i passejar-s’hi a peu per admirar les torres de Toyo Ito, amb el vistós edifici de color vermell com a símbol estrella, o altres creacions d’arquitectes de la talla de Jean Nouvel, Richard Rogers i David Chipperfield. La brutal transformació de l’indret, avui reconvertida en la dinàmica plaça d’Europa, es va iniciar quan l’aleshores alcalde Celestino Corbacho va decidir que l’emblema de la transformació serien les obres d’estrelles de l’arquitectura de fama mundial.

Arquitectura milagrosa. Hazañas de los arquitectos estrella en la España del Guggenheim és un recorregut periodístic de l’actual redactor en cap adjunt al director de La Vanguardia, Llàtzer Moix (Sabadell, 1959), per diverses operacions urbanístiques i arquitectòniques que tenen com a punt de partida el canvi radical que va viure Bilbao quan les autoritats de la ciutat biscaïna van decidir enterrar la degradació de la zona fluvial i van apostar pel Guggenheim de Frank Gehry, un pol d’atracció turística de primer ordre. Moix va fer nombroses entrevistes a polítics, arquitectes i urbanistes, i el seu relat de les transformacions operades a Madrid, València, Saragossa, Barcelona i l’Hospitalet, entre altres llocs, té un to àgil, amè i gens condescendent. Un capítol interessant, per la proximitat amb els lectors catalans, és el que fa referència a Barcelona, que se centra en els casos de la torre Agbar, la zona del Fòrum i la reforma del Camp Nou. L’arquitectura com a símbol i com a marca i, sobretot, com a plataforma de grans operacions de renovació urbanística i de canvi de paradigma d’activitat econòmica, com l’esmentat trànsit bilbaí d’una indústria pesant i obsoleta al sector terciari i el turisme. I no es pot acabar aquesta ressenya sense esmentar l’interès del capítol valencià, amb el retrat no gens complaent que Moix fa de Santiago Calatrava i de la Ciutat de les Arts i de les Ciències.

Agregar comentario

«El que vull és viure en el més gran silenci possible en aquest moment de la història». De família conservadora de classe alta, Sara Maitland va néixer a Londres, el 1950, segona de sis fills. Feminista, socialista i cristiana, en els darrers deu anys ha viscut sola, en una casa construïda en un erm al nord de Galloway (Escòcia), fascinada pel silenci. Un silenci que l’autora no concep com a absència ni buit, sinó com a presència. El silenci com a recerca vital, no com a càstig social.

En la seva habitual aposta per les peculiaritats literàries, sigui narrativa, assaig o la imbricació de gèneres, Alba Editorial apropa al lector una joia difícil de definir: autobiografia?, erudició?, divulgació científica?… Després del trencament sense traumes del seu matrimoni amb un pastor anglicà, de l’adéu dels seus fills per viure la seva pròpia vida, Sara Maitland es va trobar sola en una casa buida. Va descobrir el poder del silenci: «el més sorprenent és que em va encantar. Em costa  recordar què va ser primer, si la llibertat de la soledat o l’energia del silenci». I va començar a interessar-se per la història del silenci que, durant segles, ha tingut en l’experiència religiosa l’única font. L’any 2000 va ser una data clau per a l’autora. Va complir 50 anys i llavors «ja sabia que volia fer del silenci l’eix de la meva vida». Un silenci integrat en un paratge erm: ni muntanyes, ni natura en estat pur. D’aquí neix Viaje al silencio, el resultat de deu anys de recerca, la pròpia (ha meditat amb monjos zen, ha conegut el desert del Sinaí…) i la dels altres: des de les experiències bíbliques (els quaranta dies i quaranta nits de Crist al desert, per exemple) a la d’aventurers extrems, com la del nàufrag Alexander Selkirk, inspirador de les aventures de Robinson Crusoe, de Daniel Dafoe, que va passar cinc anys sol a l’illa de Juan Fernández; i la de Marguerite de la Rocque, abandonada en un illot a prop del Canadà, el 1542. Amb una prosa directa, la lectura de Maitland és inquietant, pel desassossec que implica i que es fa cada vegada més profund (fins i tot intransigent) en la seva exigència d’aproximar-se físicament i espiritual als indrets on el silenci és part del paisatge o de la manera de viure. Associat a l’opressió, el silenci s’imposa en aquest llibre com una nova forma de llenguatge. Viu d’impartir cursos online de literatura creativa per a la Universitat de Lancaster: «em guanyo la vida, em passejo, llegeixo i brodo. Reflexiono sobre el silenci (…), però el silenci continua semblant-me un profund misteri».

Agregar comentario

The road va merèixer el premi Pulitzer de novel·la el 2007. L’obra de Cormac McCarthy explica la història d’un pare i un fill que intenten sobreviure amb dignitat en un món arrasat per un fenomen desconegut i que pràcticament ha devastat tota forma de vida.

La matinada que ve es lliuraran al Kodak Theater de Los Angeles els guardons de la 82a edició dels Oscar, els premis més glamurosos del planeta. Entre els títols més nominats figuren diverses versions cinematogràfiques de novel·les que han fet fortuna en el seu recorregut literari i que ara busquen repetir èxit a la gran pantalla. Però hi ha una pel·lícula que ha estat ignorada per l’Acadèmia nord-americana, The road, relat homònim d’una obra major de l’escriptor Cormac McCarthy (Rhode Island, EUA, 1933). Serveixin aquestes línies –deutores de la contradicció de ressenyar un llibre sobre el qual es basa una pel·lícula no nominada, en un especial sobre els Oscar– per animar al plaer estètic i intel·lectual de consumir tant el film com l’obra literària.
La carretera és el trànsit d’un pare i el seu fill pel paisatge desolat d’un món en runes, un escenari postapocalíptic on la major part de la humanitat ha estat aniquilada. Vigo Mortensen encarna el personatge protagonista en l’adaptació cinematogràfica que dirigeix el realitzador australià John Hillcoat, amb el jove Kodi Smit-McPhee en el paper del nen que camina al seu costat, ambdós intentant rescatar de la buidor alguna esperança de vida. No estan sols, però els pocs supervivents que comparteixen amb ells l’escenografia de la devastació són animals deshumanitzats de qui el pare vol protegir el fill.
«L’home jeia escoltant el degoteig de l’aigua al bosc. Llit de roca. Fred i silenci. Les cendres del vell món endutes pels vents crus del temporal d’una banda a l’altra del no-res. Empeses, escampades i empeses de nou. Tot fora de lloc. Abandonat en l’aire cendrós. Sostingut per una alenada, trèmula i breu. Si almenys el meu cor fos de pedra…». McCarthy (Tots aquells cavalls, No County for Old Men…) descriu un món desproveït de sentit. L’únic tauló de fusta del naufragi és l’amor que lliga el pare al fill i que el rescata de la inevitable temptació de posar els seus sentiments al servei d’una desesperació abissal: «per tota la vora, un munt de joncs morts. Estàs bé?, va dir. El nen va assentir. Llavors van enfilar per l’asfalt sota la llum fosca i metal·litzada, arrossegant els peus entre les cendres, sent l’un per l’altre el món sencer».

Agregar comentario

La publicació de Shakespeare a Catalunya, a càrrec d’Edicions de l’Albí, s’inscriu en la feina de recuperació de la figura de Ramon Esquerra, que va començar fa tres anys amb Lectures europees.

L’estudi literari en aquest país va quedar orfe durant la guerra civil, quan un dels seus principals exponents, Ramon Esquerra, va morir al front de l’Ebre. Només tenia 28 anys, però ja atresorava un rellevant prestigi com a crític. El segell berguedà Edicions de l’Albí va rescatar Lectures europees fa tres anys amb una reedició que posava de manifest no tan sols el talent analític de l’autor, sinó també la voluntat europeista d’una cultura catalana que, a les primeres dècades del segle XX, va construir un sòlid edifici conceptual per  consolidar-se entre les grans cultures d’Occident.

Shakespeare a Catalunya és un recull de la recepció que l’obra del genial dramaturg anglès va tenir a Catalunya des del segle XVIII fins a l’inici del XX. Tot i que Shakespeare va viure a cavall dels segles XVI i XVII, Europa no va tenir notícia de la seva producció fins que Voltaire i el seu prestigi la van donar a conèixer al continent, especialment a França, la primera meitat del XVIII. A Catalunya, però, el romanticisme va mirar més a Walter Scott que al catàleg de temes que ja havia proposat Shakespeare dues centúries abans. En l’estudi que va fer Ramon Esquerra entre el gener i el juny del 1935 als quaderns La Revista, i que la Institució del Teatre de la Generalitat de Catalunya va publicar el 1937, es percep que el país no va escoltar ni llegir Shakespeare amb la mateixa promptitud que els parlants de llengües com el castellà i el francès.

La primera versió catalana d’una tragèdia shakesperiana la va escriure Víctor Balaguer l’any 1878: Las esponsallas de la morta va ser «un melodrama romàntic inspirat en Romeo i Julieta», tal com explica Josep Maria Fulquet en el pròleg, on afegeix que «Balaguer és el primer que porta Shakespeare a l’escena catalana, i el primer que creu en les possibilitats literàries de la llengua pròpia». Les primeres traduccions en llengua catalana de les obres del dramaturg elisabetià van arribar poc després, a la darrera dècada del segle XIX. Però el recorregut fins als anys 30 del XX no va ser, en paraules del mateix Esquerra, gaire propici al llegat de l’autor de Hamlet: «els catalans no ens hem preocupat gaire d’adquirir un coneixement directe» de l’obra de Shakespeare, escriu. Un treball excel·lent en la millor tradició literària del país.

Agregar comentario

Les activitats a propòsit del centenari de la Setmana Tràgica van provocar una allau de títols sobre aquest tema al llarg de l’any passat. Un dels títols més destacats el signa Dolors Marín, doctora en Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.

El projecte burgès, amb la figura preeminent del marquès de Comillas, el moviment anarquista, el fenomen de les bombes, el cas Rull, l’afer Verdaguer, la moguda de l’escola laica i l’exemple de  Ferrer Guardia, la crida a files dels reservistes per anar a combatre al Marroc, la vaga, la crema de convents i la repressió que va posar fi a la vida de l’esmentat fundador de l’Escola Moderna. Dolors Marín fa un extens recorregut per la Setmana Tràgica i pels seus antecedents en un llibre que ret homenatge a aquells mestres que van impulsar la renovació pedagògica en les tres primeres dècades del segle XX, van compartir períodes d’eufòria republicana amb règims totalitaris i van veure fondre’s les seves esperances amb el franquisme.

L’esclat revolucionari del 1909 va irrompre en una Barcelona –i altres ciutats catalanes– que bullia de tensió interclassista amb dos grups de població de trets molt marcats: d’una banda, la burgesia, que centrava les seves expectatives en la industrialització; de l’altra, les classes mitjanes i populars descontentes, que s’identificaven amb la via del coneixement com a progrés individual i social. Des d’aquest punt de partida, Dolors Marín narra els esdeveniments que es van originar quan «una revolta contra la guerra colonial a Àfrica va aixecar les protestes de la població, farta de les guerres d’ultramar».

La Setmana Tràgica va tenir l’epíleg dramàtic de l’execució de Ferrer Guardia, cap de turc de la ideologia que la burgesia havia de combatre. Un estrat social que, aliat amb l’Església i la monarquia, no podia veure de bon ull el profund sisme renovador de l’educació, que treballava per escapolir-se de les mans dels capellans per obrir nous horitzons i canviar el sistema del càstig-recompensa per una concepció nova de la capacitat de les persones.
Activista en favor de la recuperació de la memòria històrica, Dolors Marín ha elaborat un extens itinerari que permet sintonitzar amb els aspectes més rellevants de la Setmana Tràgica. I que permet reflexionar amb la lectura. No en va, l’autora assegura que «fa cent anys d’aquesta història i sembla que totes aquestes causes són candents. La intransigència i la intolerància no van partir mai d’aquest malmès país».

Agregar comentario

Escrites succintament però riques en anècdotes, les memòries de Montal ofereixen una magnífica oportunitat per constatar que hi ha coses que no canvien. Afirma, qui va ser president del Barça durant els darrers anys del règim de Franco, que «molts em deien que feia massa política com a president d’un club de futbol», una frase que Laporta també se sent a dir repetidament els darrers mesos. Però Montal es refereix a un incident que va tenir lloc l’any 1972, quan el club va començar a utilitzar el català en els carnets dels socis i en la megafonia del Camp Nou. Segons l’expresident, les primeres paraules que es van poder sentir a l’estadi barcelonista en la llengua del país van ser l’anunci d’un nen que s’havia perdut. «Aquell dia hi havia a la llotja el ministre, que es va enfadar moltíssim i em va amenaçar directament. Recordo que em va dir que si tornàvem a utilitzar el català per la megafonia ‘se lo diré de otra manera y en otro lugar’. No podíem estirar més la corda, i en aquest tema vam afluixar durant un temps».

Però un insubornable compromís amb el país, la seva gent, la llengua i la cultura recorre la presidència d’Agustí Montal. Un càrrec que ja aleshores transcendia l’àmbit esportiu com evidencia una anècdota amb protagonistes bagencs. La penya de Manresa va muntar la primera gran trobada, el juliol del 1972, amb més de sis mil persones a Montserrat. En reconeixement, el Barça li va voler concedir la primera medalla d’or del club, però des d’altes instàncies se’ls va advertir que no era possible: «la primera distinció de primer nivell de qualsevol club havia de ser per força oferta a Franco». Per sortir del pas, es va lliurar al dictador una medalla amb motiu del 75è aniversari i «vam donar als de Manresa el que els pertocava, encara que amb un any i mig de retard».

El desembre del 1975, dies després de la mort de Franco, TVE va retransmetre un Barça-Madrid que va acabar amb victòria blaugrana per 2-1. «Aquella va ser la primera nit que al camp van onejar un miler de senyeres (…). Televisió Espanyola les anava esquivant perquè no es veiessin». Recorden el veto de TVE a la xiulada a l’himne espanyol en la darrera final de la Copa del Rei? Per a alguns, no passa el temps.

Nota: Agustí Montal va presidir el Barça entre el 18 de desembre del 1969 i el mateix dia del 1977, vuit anys viscuts amb molta intensitat i durant els quals l’empresari tèxtil va conduir el club cap a una catalanització cada cop més notòria tot i els entrebancs de la dictadura franquista.

Agregar comentario