:Lletres lliures

The road va merèixer el premi Pulitzer de novel·la el 2007. L’obra de Cormac McCarthy explica la història d’un pare i un fill que intenten sobreviure amb dignitat en un món arrasat per un fenomen desconegut i que pràcticament ha devastat tota forma de vida.

La matinada que ve es lliuraran al Kodak Theater de Los Angeles els guardons de la 82a edició dels Oscar, els premis més glamurosos del planeta. Entre els títols més nominats figuren diverses versions cinematogràfiques de novel·les que han fet fortuna en el seu recorregut literari i que ara busquen repetir èxit a la gran pantalla. Però hi ha una pel·lícula que ha estat ignorada per l’Acadèmia nord-americana, The road, relat homònim d’una obra major de l’escriptor Cormac McCarthy (Rhode Island, EUA, 1933). Serveixin aquestes línies –deutores de la contradicció de ressenyar un llibre sobre el qual es basa una pel·lícula no nominada, en un especial sobre els Oscar– per animar al plaer estètic i intel·lectual de consumir tant el film com l’obra literària.
La carretera és el trànsit d’un pare i el seu fill pel paisatge desolat d’un món en runes, un escenari postapocalíptic on la major part de la humanitat ha estat aniquilada. Vigo Mortensen encarna el personatge protagonista en l’adaptació cinematogràfica que dirigeix el realitzador australià John Hillcoat, amb el jove Kodi Smit-McPhee en el paper del nen que camina al seu costat, ambdós intentant rescatar de la buidor alguna esperança de vida. No estan sols, però els pocs supervivents que comparteixen amb ells l’escenografia de la devastació són animals deshumanitzats de qui el pare vol protegir el fill.
«L’home jeia escoltant el degoteig de l’aigua al bosc. Llit de roca. Fred i silenci. Les cendres del vell món endutes pels vents crus del temporal d’una banda a l’altra del no-res. Empeses, escampades i empeses de nou. Tot fora de lloc. Abandonat en l’aire cendrós. Sostingut per una alenada, trèmula i breu. Si almenys el meu cor fos de pedra…». McCarthy (Tots aquells cavalls, No County for Old Men…) descriu un món desproveït de sentit. L’únic tauló de fusta del naufragi és l’amor que lliga el pare al fill i que el rescata de la inevitable temptació de posar els seus sentiments al servei d’una desesperació abissal: «per tota la vora, un munt de joncs morts. Estàs bé?, va dir. El nen va assentir. Llavors van enfilar per l’asfalt sota la llum fosca i metal·litzada, arrossegant els peus entre les cendres, sent l’un per l’altre el món sencer».

Agregar comentario

La publicació de Shakespeare a Catalunya, a càrrec d’Edicions de l’Albí, s’inscriu en la feina de recuperació de la figura de Ramon Esquerra, que va començar fa tres anys amb Lectures europees.

L’estudi literari en aquest país va quedar orfe durant la guerra civil, quan un dels seus principals exponents, Ramon Esquerra, va morir al front de l’Ebre. Només tenia 28 anys, però ja atresorava un rellevant prestigi com a crític. El segell berguedà Edicions de l’Albí va rescatar Lectures europees fa tres anys amb una reedició que posava de manifest no tan sols el talent analític de l’autor, sinó també la voluntat europeista d’una cultura catalana que, a les primeres dècades del segle XX, va construir un sòlid edifici conceptual per  consolidar-se entre les grans cultures d’Occident.

Shakespeare a Catalunya és un recull de la recepció que l’obra del genial dramaturg anglès va tenir a Catalunya des del segle XVIII fins a l’inici del XX. Tot i que Shakespeare va viure a cavall dels segles XVI i XVII, Europa no va tenir notícia de la seva producció fins que Voltaire i el seu prestigi la van donar a conèixer al continent, especialment a França, la primera meitat del XVIII. A Catalunya, però, el romanticisme va mirar més a Walter Scott que al catàleg de temes que ja havia proposat Shakespeare dues centúries abans. En l’estudi que va fer Ramon Esquerra entre el gener i el juny del 1935 als quaderns La Revista, i que la Institució del Teatre de la Generalitat de Catalunya va publicar el 1937, es percep que el país no va escoltar ni llegir Shakespeare amb la mateixa promptitud que els parlants de llengües com el castellà i el francès.

La primera versió catalana d’una tragèdia shakesperiana la va escriure Víctor Balaguer l’any 1878: Las esponsallas de la morta va ser «un melodrama romàntic inspirat en Romeo i Julieta», tal com explica Josep Maria Fulquet en el pròleg, on afegeix que «Balaguer és el primer que porta Shakespeare a l’escena catalana, i el primer que creu en les possibilitats literàries de la llengua pròpia». Les primeres traduccions en llengua catalana de les obres del dramaturg elisabetià van arribar poc després, a la darrera dècada del segle XIX. Però el recorregut fins als anys 30 del XX no va ser, en paraules del mateix Esquerra, gaire propici al llegat de l’autor de Hamlet: «els catalans no ens hem preocupat gaire d’adquirir un coneixement directe» de l’obra de Shakespeare, escriu. Un treball excel·lent en la millor tradició literària del país.

Agregar comentario

Les activitats a propòsit del centenari de la Setmana Tràgica van provocar una allau de títols sobre aquest tema al llarg de l’any passat. Un dels títols més destacats el signa Dolors Marín, doctora en Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.

El projecte burgès, amb la figura preeminent del marquès de Comillas, el moviment anarquista, el fenomen de les bombes, el cas Rull, l’afer Verdaguer, la moguda de l’escola laica i l’exemple de  Ferrer Guardia, la crida a files dels reservistes per anar a combatre al Marroc, la vaga, la crema de convents i la repressió que va posar fi a la vida de l’esmentat fundador de l’Escola Moderna. Dolors Marín fa un extens recorregut per la Setmana Tràgica i pels seus antecedents en un llibre que ret homenatge a aquells mestres que van impulsar la renovació pedagògica en les tres primeres dècades del segle XX, van compartir períodes d’eufòria republicana amb règims totalitaris i van veure fondre’s les seves esperances amb el franquisme.

L’esclat revolucionari del 1909 va irrompre en una Barcelona –i altres ciutats catalanes– que bullia de tensió interclassista amb dos grups de població de trets molt marcats: d’una banda, la burgesia, que centrava les seves expectatives en la industrialització; de l’altra, les classes mitjanes i populars descontentes, que s’identificaven amb la via del coneixement com a progrés individual i social. Des d’aquest punt de partida, Dolors Marín narra els esdeveniments que es van originar quan «una revolta contra la guerra colonial a Àfrica va aixecar les protestes de la població, farta de les guerres d’ultramar».

La Setmana Tràgica va tenir l’epíleg dramàtic de l’execució de Ferrer Guardia, cap de turc de la ideologia que la burgesia havia de combatre. Un estrat social que, aliat amb l’Església i la monarquia, no podia veure de bon ull el profund sisme renovador de l’educació, que treballava per escapolir-se de les mans dels capellans per obrir nous horitzons i canviar el sistema del càstig-recompensa per una concepció nova de la capacitat de les persones.
Activista en favor de la recuperació de la memòria històrica, Dolors Marín ha elaborat un extens itinerari que permet sintonitzar amb els aspectes més rellevants de la Setmana Tràgica. I que permet reflexionar amb la lectura. No en va, l’autora assegura que «fa cent anys d’aquesta història i sembla que totes aquestes causes són candents. La intransigència i la intolerància no van partir mai d’aquest malmès país».

Agregar comentario

Escrites succintament però riques en anècdotes, les memòries de Montal ofereixen una magnífica oportunitat per constatar que hi ha coses que no canvien. Afirma, qui va ser president del Barça durant els darrers anys del règim de Franco, que «molts em deien que feia massa política com a president d’un club de futbol», una frase que Laporta també se sent a dir repetidament els darrers mesos. Però Montal es refereix a un incident que va tenir lloc l’any 1972, quan el club va començar a utilitzar el català en els carnets dels socis i en la megafonia del Camp Nou. Segons l’expresident, les primeres paraules que es van poder sentir a l’estadi barcelonista en la llengua del país van ser l’anunci d’un nen que s’havia perdut. «Aquell dia hi havia a la llotja el ministre, que es va enfadar moltíssim i em va amenaçar directament. Recordo que em va dir que si tornàvem a utilitzar el català per la megafonia ‘se lo diré de otra manera y en otro lugar’. No podíem estirar més la corda, i en aquest tema vam afluixar durant un temps».

Però un insubornable compromís amb el país, la seva gent, la llengua i la cultura recorre la presidència d’Agustí Montal. Un càrrec que ja aleshores transcendia l’àmbit esportiu com evidencia una anècdota amb protagonistes bagencs. La penya de Manresa va muntar la primera gran trobada, el juliol del 1972, amb més de sis mil persones a Montserrat. En reconeixement, el Barça li va voler concedir la primera medalla d’or del club, però des d’altes instàncies se’ls va advertir que no era possible: «la primera distinció de primer nivell de qualsevol club havia de ser per força oferta a Franco». Per sortir del pas, es va lliurar al dictador una medalla amb motiu del 75è aniversari i «vam donar als de Manresa el que els pertocava, encara que amb un any i mig de retard».

El desembre del 1975, dies després de la mort de Franco, TVE va retransmetre un Barça-Madrid que va acabar amb victòria blaugrana per 2-1. «Aquella va ser la primera nit que al camp van onejar un miler de senyeres (…). Televisió Espanyola les anava esquivant perquè no es veiessin». Recorden el veto de TVE a la xiulada a l’himne espanyol en la darrera final de la Copa del Rei? Per a alguns, no passa el temps.

Nota: Agustí Montal va presidir el Barça entre el 18 de desembre del 1969 i el mateix dia del 1977, vuit anys viscuts amb molta intensitat i durant els quals l’empresari tèxtil va conduir el club cap a una catalanització cada cop més notòria tot i els entrebancs de la dictadura franquista.

Agregar comentario

Els obituaris dels pensadors més rellevants que ens ha llegat l’antiguitat grega intenten respondre si el finat va morir com havia viscut. Tal com explica Grau, «el tema de fons és el de la mort gloriosa o ingloriosa que posa fi a tota una vida pretesament exemplar». Les grans obres de Plató i Aristòtil, es van correspondre a darrera hora amb una mort digna d’una personalitat insigne? L’autor del llibre fa una classificació tipològica dels òbits, i les fonts clàssiques ens situen Plató en dues: la mort fallida o ridícula i la mort per ftiriasi, dos conceptes que concorden perquè, on s’és vist que el responsable de República i El banquet morís per una infecció de polls? La posteritat és gloriosa per a Plató, però la seva necrològica, de glamur, en té ben poc. El testimoni és cortesia de Diògenes Laerci, la Vida i doctrines dels filòsofs més il·lustres, que és la principal font que nodreix aquest volum del segell martorellenc Adesiara Editorial. «Finà (…) en el tretzè any del regnat de Filip, segons que afirma també Favorí en el tercer llibre dels Records. Fins i tot Filip li va retre honors, diu Teopomp. I Mironià, en Els semblants, afirma que Filó esmenta uns proverbis a propòsit dels polls de Plató, com si hagués mort d’això», segons el relat de Diògenes Laerci.

Fins a mig centenar de filòsofs desfilen per les pàgines d’un llibre que presenta una edició bilingüe grec-català.  Sergi Grau avisa que «hi sol haver diverses tradicions sobre la mort d’un mateix filòsof», com en el cas d’Heràclit d’Efes, a qui s’atribueixen nombroses causes del seu traspàs. Laerci explica que l’Obscur –que va assegurar que només a alguns savis es reserva el coneixement vertader– va emmalaltir d’hidropesia, i va demanar als metges si li podien evacuar les humitats. En negar-se-li aquesta cura, «es posà al sol i ordenà als seus esclaus que el cobrissin de fems: estirat així, finà l’endemà, i fou enterrat a l’àgora». Com ens aclareix el gran narrador de vides de la Grècia clàssica, «Neanres de Cizic, d’altra banda, afirma que, com que no pogué deseeixir-se a causa de la transformació, fou presa dels gossos». Sigui com vulgui, el trànsit dels segles ha estat més amable amb totes aquestes figures cabdals del pensament que les notes obituàries de les seves biografies.

Agregar comentario

En un curs en què la narrativa catalana s’ha alimentat fins ara de noves veus o d’autors de segona fila mediàtica, la reedició de Prínceps és una notícia rellevant. En una bibliografia que va formar principalment amb títols com Guia secreta de Barcelona (1974) i estudis diversos sobre Antoni Gaudí i altres icones de la seva ciutat, on va néixer el 1934 i va morir el 2003, Prínceps apareix com una solitària incursió en el terreny de la novel·lística.
El protagonista d’aquesta història ambientada en la Barcelona dels anys cinquanta del segle passat –en un moment en què la misèria profunda de la postguerra havia quedat parcialment oblidada però en la qual es mantenia inalterable l’estretor de mires i la grisor del franquisme– és Eloi Abelló, un jove de Reus que es trasllada a viure al Cap i Casal del país per estudiar a l’Escola de Comerç. Carandell, germà de la popular família que inclou també el periodista Lluís Carandell, va recórrer en aquesta obra una ciutat que transitava per la història amb els contrastos propis de l’època, i fa voltar els seus personatges tant pel paisatge desolat del Somorrostro com per les mansions senyorials del passeig de Gràcia. Abelló construeix la seva quotidianitat per mitjà d’uns altres joves, com el seu cosí Damià Zapater, que té un caràcter que admira, i Marcel de Barbarà, per qui sent una sobtada fascinació.

Les contradiccions, les pors i les inquietuds d’Eloi Abelló es manifesten al llarg de la història amb una trasparència meridiana que apropen el lector al pelegrinatge vital d’un adolescent que cerca el seu lloc al món. Un noi que coneix l’amor, el sexe i la política i a qui la fragilitat i l’atzar implícit en les relacions humanes obliguen a reflexionar llargament. En un passatge de la novel·la, el jove Abelló admet que tot és «tan embolicat, tan absurd, tan prometedor, tan horrible, tan meravellós, que poden conviure l’amor a Jesucrist amb la desvergonyida pretensió de fer-li la competència davant un Déu Pare desconcertat i que n’estava de mi fins al capdamunt». La reedició de Prínceps és un merescut homenatge a un narrador de solvència.

Agregar comentario