El nom d’Espot està lligat estretament a la història de l’esquí a Catalunya i al desenvolupament econòmic del Pallars Sobirà. Els noms de Sant Maurici i els Encantats ho estan a la història de l’excursionisme en el sentit més primer

L’estany de Sant Maurici i la forca dels Encantats, al vessant llevantí del parc natural, és l’altra geografia a l’abast d’aquest Pirineu popular. També, a partir de la riba de l’estany, l’avesat a caminar té rutes de dificultats diverses per esplaiar-se; si no, talment com en la proposta respecte d’Aigüestortes: deixeu-vos endur per l’entorn; no hi busqueu explicacions, o no gaires; escolteu la remor dels salts d’aigua que aboquen al llac; i cerqueu un recer per escoltar la fressa de l’arbreda en les seves disputes amb el vent. Badar i badar i empetitir-se enmig de tanta potència natural.
Som a la vall del riu Escrita, fins a Espot hi ha set quilòmetres. L’indret és lloc tradicional d’estiueig i referència obligada en la història de l’esquí a Catalunya; les instal·lacions de l’estació són a tres quilòmetres del poble. També és el punt de partida de l’excursió a l’estany de Sant Maurici i al vessant pallarès del parc nacional. Amb la normativa, més restrictiva per a l’ús dels vehicles dins el parc, només s’hi pot accedir amb els taxi tot terreny que hi ha al poble, o fer els tretze quilòmetres a peu. Arribem a l’ermita de Sant Nicolau. A la nostra esquerra, els Encantats, davant el Portarró d’Espot; a la dreta, la ruta cap al llac Ratera i el refugi d’Amitges. El bosc arriba fins al peu del llac. Tot plegat fa un conjunt ben harmoniós, on res no desentona, ni la petita presa que barra la sortida d’aigües de l’estany i n’ha fet créixer la superfície per dedicar-les a l’obtenció d’electricitat; l’or líquid d’aquestes contrades, l’explotació del qual no sempre s’ha fet amb la destresa que hauria estat requerida.
Si hom vol caminar una mica i alhora gaudir de la millor vista dels Encantats, es pot seguir l’esmentat camí que mena al llac Ratera i al refugi d’Amitges. Són sis quilòmetres de pujada, però si es fan amb calma són a l’abast de la majoria. La millor vista es té des de l’entrada d’aigües del Ratera: la làmina als nostres peus i al fons els Encantats, que ho presideixen tot.
Podem completar l’estada a la contrada amb una visita a l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu. Sota aquest nom es reuneixen la serradora d’Alós, el conjunt monumental de Son del Pi, Sant Pere de Burgal,  la vila closa d’Escaló i la casa Gasia, a Esterri d’Àneu, que n’és el centre i on podrem veure, en forma d’un habitatge ben conservat, la mostra de la vida tradicional familiar de la comarca abans de l’arribada del turisme i, sobretot, la febrada de les segones residències. De la cuina, us aconsellem l’agredolç, un plat senzill i gustós fet amb pernil i una salsa de mel i vinagre, o la girella, un embotit de carn de be i arròs que se serveix en rondanxes fregidet i cruixent.

Com arribar-hi? Per Guils del Cantó i la N-260 fins a Sort, on enllacem amb la C-147. Des del trencall de la carretera      C-147, a tocar la presa de la Torrassa, la carretera  LV- 5004 s’enfila cap a Espot. El traçat és un xic sinuós, especialment en els primers quilòmetres, fins que no ha guanyat prou alçada. 

La línia de la costa vista des del mar és una acumulació de sorpreses; algunes ens encaren fit a fit als atemptats urbanístics que s’hi acumulen, altres, les que alimenten l’esperit, són una lliçó de geografia si s’hi va amb ulls vius

La línia de mar de Roses entre el seu port i el cap de Norfeu és de geografia retallada i sobtada. En aquest punt de la Costa Brava que és la cara sud del cap de Creus, la pedra atura el mar, que en dies de temporal l’empeny com si la volgués fer enrere; en dies de calma, el maridatge converteix les cales menudes i les platgetes  en espais de lleure cobejat per aquells que aspiren a eixir de l’amuntegament de la platja estereotipada. Escrivim que hi aspiren perquè en realitat acaben per traslladar a aquests paratges les cues de cotxes mal estacionats i la disputa de l’espai per clavar el para-sol i estendre la tovallola. Això si s’hi va des de terra; si cales i platgetes són abastades des de mar, compte! el trànsit d’embarcacions de tota mena és més que considerable i des del penya-segat l’escuma dels motors traça carreteres de múltiples carrils, perquè, talment com en les vies terrestres, en les marítimes també hi ha qui corre, avançar i mira de reüll el qui transita al costat. Una manera còmoda de visitar la costa des de mar, a manca d’algú que us convidi, és embarcar en un dels vaixells turístics que fan el recorregut; n’hi ha de tots els gustos i algun inclou fins i tot una remullada. Amb la tranquil·litat que hi ha algú altre que pateix per tu, vull dir el pilot de l’embarcació, ens podem deixar anar just sortir de port. Amb esperit crític, no ens agradarà l’ocupació arran de mar de la urbanització de Canyeles Petites ni de la platja de l’Almadrava. A partir més o menys de Punta Falconera, tot el que veurem és parc natural: admireu les caletes de la Murtra i Rustella. S’entén que a molts ajuntaments i particulars, això dels parcs naturals i les seves normes de protecció no els agradi gens. El vaixell passarà pel cap Trencat i per cala Montjoi. Si hi aneu per terra, aquí s’acaba l’asfaltatge de la carretereta que arrenca des de Roses i que és coneguda perquè porta fins al Bulli de Ferran Adrià. Des de la Punta de la Galera la navegació encara, a tocar de les tallades parets de la Torre Norfeu, cap a l’illot rocós del Cavall Bernat, preludi del sistema geològic del cap Norfeu: feréstec; el Pirineu es capbussa al mar.

Com arribar-hi?  Per fer a cap a Roses, heu de deixar l’autopista AP7 a la sortida indicada de Figueres; agafareu un tram de la N-II i passareu per l’exterior de la capital de l’Alt Empordà per prendre, en una rotonda, la C-260. Entrareu a Roses per fora d’Empuriabrava i Santa Margarida.

Què cal saber? La torre de Norfeu les restes circulars de la qual es veu en la travessia marítima, va ser construïda en el segle XVI com a guaita que advertia de la presència de pirates. El recinte fortificat de Roses és del mateix segle i també ho és el castell de la Trinitat, que complementava el projecte de fotificació de la badia. La ciutadella renaixentista es va aixecar sobre l’antic poblament medieval centrat en el monestir de Santa Maria, que al seu torn s’emplaçà on hi havia la colònia grega de Rhode.

Anoia/Jorba. Dominat per les ruïnes del castell del segle XI, que en va veure de tots colors des de la frontera amb els sarraïns a les guerres carlines, Jorba havia estat poble de pas per als que viatjaven pel camí ral de Barcelona i després la N-II. Ara l’autovia passa fora del nucli urbà, que ha quedat com a poble de vida serena que ha de comptar amb ell mateix

Fins a la transformació en  autovia de la carretera N-II, Jorba vivia força del trànsit; era una de les parades en la ruta dels barcelonins cap a Andorra, com la Panadella ho era dels que enfilaven cap al Pirineu de la vall de Boí. Ara Jorba queda al marge de l’anar i tornar; el brogit dels motors accelerats, perquè la carretera feia i fa pujador, s’ha canviat per un eixordador silenci. Prendre el vermut al cafè del poble que porta data del 1911, és fer-ho sense sobresalts. Decididament Jorba ha començat un nou camí: el d’oferir tranquil·litat ben connectada, perquè sense tenir la carretera principal a dins, la té prou a prop perquè ens sigui còmode fer-hi una escapada. Una passejada pel carrer Major o pel carrer del Castell, i fins i tot per l’antiga carretera de nom avinguda Canaletes, produeix la mateixa sensació que fer-ho per qualsevol poble d’interior de quefer agrari i  ritmes  vitals de rellotge de sol.

Per visitar Jorba recomanem anar de dret a l’església de Sant Pere, del segle XVI i de clara transició entre les solucions gòtiques i les renaixentistes. A Catalunya, la solidesa constructiva del Gòtic es va solapar durant molts decennis amb els nous corrents del Renaixement. A tocar hi ha la font de tres brocs que raja abundosament, amb una placa-relleu amb un gall i la paraula «lex», amb una data força esborrada del 1700 i escaig, i al costat el safareig públic, testimoni de quan rentar la roba era un afer més públic que no pas casolà; en el safareig, talment com a la sortida de la missa dominical, la gent  rebia i donava notícies. Transitem pel carrer Major i ens observen els     panys de mur del vell castell del segle XII, que també acabà en mans de la casa de Cardona. Jorba va tenir dos batlles que procuraven pels amos del castell i pels drets del monestir de Montserrat, que en aquesta part de l’Anoia tenia allò que s’anomena quadres: indrets d’extracció feudal.
El carrer Major conserva algun dels casals aixecats entre els segles XVI i XVIII, com el que ocupà una família de sastres que féu esculpir a la façana un relleu amb les tisores i la data de mitjan 1500, que no queda clara perquè se’n van picar les dues darreres xifres. A l’extrem oposat del carrer Major, segons si venim de l’església, hi ha l’ajuntament. Jorba deu ser dels pocs municipis que en aquesta dècada prodigiosa no s’ha gastat diners a fer una casa de la vila nova. Davant l’ajuntament es pot admirar la creu de terme datada el 1604 amb escenes de la passió de Crist:  Jesús lligat entre dos soldats, Jesús assotat lligat a la columna, el que sembla Simó Cirineu ajudant Jesús a portar la Creu, i el que podria ser una representació del Sant Sopar o qui sap si del Sanedrí.

Com arribar-hi? Podem fer cap a Jorba per la N-II i sortir al trencall ben senyalitzat, o hi podem anar des de Calaf pels Prats de Rei i Copons.

La Casa de la Vall és l’expressió d’una singularitat històrica que reparteix el paper de cap d’estat entre el president de la República Francesa i el bisbe de la Seu d’Urgell, i que ha dut Andorra a tenir seient a l’ONU de ple dret

La Casa de la Vall és l’edifici més emblemàtic del Principat d’Andorra; és l’estatge històric del govern i del seu Parlament,  tot i que des de fa uns quants anys l’estat andorrà es governa des d’unes modernes instal·lacions. La Casa de la Vall és la plasmació d’una singularitat històrica que arrenca des  del segle XIII amb la signatura dels Pareatges entre el bisbe d’Urgell, Pere d’Urtx, i Roger Bernat III, comte de Foix. Una singularitat que ha consolidat Andorra com a estat de ple dret en el concert mundial i amb seient a l’ONU.

La Casa de la Vall es pot visitar. Un  servei de guies us acompanya per les dependències. La visita comença per la sala del Tribunal. L’estatge no és gaire espaiós, de fet a la Casa de la Vall l’espai és molt aprofitat. Passem a la sala de sessions o Parlament. Tampoc no destaca per les seves grans dimensions, més aviat el contrari. En dies de sessió parlamentària, el públic ocupa la part destinada a la capella de Sant Ermengol, que és la prolongació natural de la sala parlamentària. Al costat hi ha la sala dels passos perduts, bellament decorada amb frescos i amb una gran taula de fusta massisa al centre. Aquesta sala ara fa de repartidor. A tocar hi ha una cambra curiosa en un parlament: una cuina. Aquesta és una estança fosca amb un gran foc a terra i un enorme parafum. Ara, la cuina només es fa servir un cop l’any per celebrar-hi la festa de la Consòrcia, que des del 1777 reuneix els caps de casa casats de nacionalitat andorrana i residents a la capital del Principat el darrer diumenge de carnaval. Anys enrere s’usava força sovint, especialment en dies de sessions. S’hi cuinaven les menges per als representants de les parròquies, especialment de les parròquies altes, que eren les que tenien més dificultats per anar i venir, sobretot a l’hivern. Els consellers també podien dormir a la Casa de la Vall; les habitacions eren al pis superior. Finalment, visitarem el despatx del síndic o president del Parlament. L’estança és àmplia i decorada amb frescos. El despatx del síndic dóna sobre la porta principal, i la bandera andorrana, blava, groga i vermella, bat contra els finestrons.

Com arribar-hi?  Entrem al Principat per la CG-1. A l’alçada de Santa Coloma trenqueu per la baixada del Molí, i a la rotonda preneu el   carrer del Prat de la Creu; deixeu el cotxe en el pàrquing del mateix nom i amb l’ascensor feu cap a la plaça del Poble. És un punt de trànsit intens.

Què cal saber? El barri del Pui és un dels antics ravals d’Andorra la Vella, on hi ha les institucions de govern del Principat i de la parròquia. A tocar hi ha la moderna plaça del Poble, la plaça de Rebés i l’església romànica dedicada a Sant Esteve

Paratge canviant segons l’estació de l’any gràcies a la flora esponerosa que envolta la làmina d’aigua. Indret de repòs entre setmana i de sortida familiar dissabtes i diumenges. Amagat als passavolants, però amb una clientela fixa.

El paratge del llac artificial de Graugés canvia d’allò més segons l’estació de l’any que el visiteu. La frondositat de la flora n’és la causant. Així, dels ocres dominants de la tardor, hem passat al gris hivernal i ara ens submergim en l’esclat de verds i no sols de verds d’una primavera que enguany és regalada arreu. Graugés és un indret per a l’esbargiment familiar conegut per comarcans però també per forans que donen negoci als pocs restaurants del rodal. Les ribes de l’estany són un espai idíl·lic per on us recomanem de passejar entre setmana si el que cerqueu és la tranquil·litat que ofereix la solitud. Si sou aficionats a la fotografia, l’entorn natural de Graugés us proporciona força temes, llums canviants i enquadraments interessants.

Tot i que l’origen de l’actual fesomia és artificial, el temps transcorregut  l’ha incorporat de ple al paisatge i sembla que hi sigui de tota la vida. El 1887, l’industrial Agustí Rosal i Sala disposà l’indret com a espai de passeig  i com a reserva d’aigua per a les seves explotacions agràries. Un cop acabada l’obra es procedí a l’enjardinament amb espècies foranes com el teix i el margalló, i s’hi van plantar plataners. Les espècies autòctones hi són ben representades per les alzines i els roures.
Per conèixer el llac de Gaugés heu de deixar el cotxe a l’esplanada del davant del restaurant; si us hi voleu quedar a dinar, us aconsellem demanar la col i patata passada per la paella amb una bona rosta de cansalada o les botifarres (preneu nota que l’establiment tanca els dimarts). Us trobareu en una plaça envoltada d’edificis en desús, testimonis de l’antiga colònia agrícola. El camí de ronda comença a la dreta; heu de travessar una porta oberta al filat. El camí girarà ben aviat per resseguir la vora de l’aigua; és ample i fa de bon passejar. Si no feu fressa i pareu l’orella, és possible que sentiu el so sincopat del picot que a cops de bec forada la fusta dels arbres morts a la recerca d’insectes. El picot senyoreja les alçades, i els ànecs collverd, la làmina d’aigua.  Aquesta primavera hi hem pogut fotografiar el pica-soques blau.

Com arribar-hi?  Podeu fer cap a Graugés des de la colònia Rosal o des de la carretera de Valldan. També ho podeu fer per l’interior del nucli urbà d’Avià. Si preneu aquesta opció, passareu per davant de l’església romànica de Santa Maria.

Què cal saber? Graugés va ser un projecte de colònia agrària impulsada per l’industrial Agustí Rosal. El llac és artificial i ocupa la depressió del Torrentbò, on va fer aixecar una resclosa de set metres d’ample per 25 d’alt i enjardinà tot l’entorn. Producte d’aquella obra és ara el paratge actual.