Carta d’ajust

En els propers dies 20th Century Fox TV i Fox poden anunciar que l’actual, la vuitena, serà la darrera temporada de l’exitosa “24″, encara que també es parla d’una possible pel·lícula que duria Jack Bauer fins a Europa. Fa temps que sona el rumor: mentre els costos de producció de la sèrie no han parat de créixer, els seus seguidors s’han mantingut estables, això sí, ben fidels i repartits per tot el món. Seria l’adéu d’una de les franquícies de la Fox, que juntament amb House i American Idol han marcat història en la dècada dels 2000 i han permès a la cadena situar-se com a número 1 als Estats Units.

Què passa quan mescles imatges del pas d’Hugo per l’illa de Perdidos amb la música de Miley Cyrus? Uns forofos de la sèrie ho han fet i el resultat és un videoclip si més no, diferent:

Tim Surette, del web TV.com, s’ha dedicat a catalogar els seguidors de Lost en cinc categories. A quina t’inclous? (La versió integra de l’article la pots trobar en anglès fent clic en aquest enllaç)

Els super harcore. Els obsessionats. Gent amb cartells dels actors i actrius que donen vida a la sèrie. Mentre tu i jo podem parlar d’un capítol que hem vist dues vegades, ells poden dir que l’han vist fins a 14 cops (fins i tot l’episodi “Stranger in a Strange Land”). Han completat tots els jocs de Lost que hi ha a internet i tenen el botó de pausa gastat del comandament a distància perquè no es volen perdre cap detall. Si te’n creues un pel carrer evita mirar-lo als ulls si no vols haver d’aguantar teories com “Vincent és el monstre de fum” durant tres hores seguides.

-Altres sèries a les quals són addictes: Battlestar Galactica , Fringe

The skaters, jaters, etc… A aquest tipus de seguidor només li interessa amb qui acabarà la Kate, amb el Jack (jaters) o amb el Sawyer (skaters)? L’accident de l’avió, el significat de l’illa, la presència d’ossos polars al tròpic quina mena d’importància tenen al costat del serial Kate-Jack-Sawyer? Sis temporades esperant aquesta decisió! I que en penseu del marro que hi ha entre la Juliet i el Sawyer? I la Libby i el Hurley?

-Altres sèries i pel·lícules que els agraden: Anatomia de Grey,  les pel·lícules de Jennifer Aniston.

Els ja t’atraparé quan surti el DVD o m’hagi baixat la temporada sencera via Emule. Aquests seguidors es van apuntar a la moda Lost força després que tot hagués començat i han passat des d’aleshores caps de setmana sencers al sofà protagonitzant autèntiques maratons de la sèrie via DVD intentant entendre detalls que a tot gas són impossibles de meditar. Els encanta parlar sobre quin punt de la sèrie es troben amb els que estan al dia i això només porta a fer preguntes estúpides i antiquades tals com: “Qui és en Henry Gale??”.

-També miren: The Wire

Els enfandats. Devots de la primera temporada, fans encara durant la segona i emprenyats a la tercera per la falta de respostes, la falta d’una llum al final del túnel. Que no els parlin de realitats paral·leles, perquè encara els podria emprenyar més.

-Què més miren: res, estan massa enfeinats posant a parir la sèrie a blocs i fòrums.

Els eternament confusos, però esperançats. Aquests fans, que són la majoria, no tenen cap problema a admetre que el que el que passa a la sèrie els té descol·locats però no els preocupa. Lleials al xou, estan plens d’esperança que tot es resoldrà, encara que això comporti l’aparició de noves preguntes. Simplement es prenen la sèrie com el que és, entreteniment televisiu d’alta qualitat. Res de teories conspiratòries, res d’hàbits reals preocupants. Ara, que s’hi ho penses fredament, són realment avorrits, no?

-També miren: programes i sèries normals. També surten de casa a vegades i fan vida normal

“When you’re alone, and life is making you lonely, you can always go Downtown”. Quin addicte a Lost no recorda el sorprenent inici de la tercera temporada, que arrenca amb una melancòlica Juliet escoltant aquest fragment del clàssic Downtown mentre se li cremen les magdalenes (gran debut d’aquest personatge a la sèrie). I uns episodis després, un Desmond executiu i enfonsat es topa amb Charlie fent de músic de carrer, que li canta “Maybe you’re gonna be the one that saves me”, d’Oasis. Són només dos dels exemples del bon gust musical dels creadors de la sèrie, però també demostra que en aquesta producció no es descuida cap detall. Les cançons comercials són utilitzades en comptades ocasions (en tota la quarta temporada només en sonen 3), però quan fan aparició ho fan de forma justificada i per completar una història que desborda secrets, connexions i pistes (en resum, una joia). Tema a part són les composicions que el creador Michael Giacchino ha fet per la sèrie i que són realment les que acompanyen els personatges (cadascú té la seva melodia) i els moments més intensos. De melodies n’hi ha moltes. Aquí hi són totes.

No volies caldo? Doncs dues tasses. Telecinco ha decidit esprémer al màxim la mamella del reality per excel·lència de la televisió, Gran Hermano, i quan tot just la victòria de l’ONGÁngel i els polvos d’Arturo, Indhira i Tatiana encara són calents, la cadena estrenarà aquest vespre una nova edició del concurs, en aquesta ocasió, repescant entre 10 i 15 participants de les 11 edicions anteriors. L’excusa és que T5 vol fer un homenatge als seus seguidors coincidint amb el 10è aniversari de la franquícia GH al país (sí, ja han passat 10 anys des de la victòria de l’Ismael). El motiu real, però, cal buscar-lo en les audiències d’aquesta darrera edició, que demostren que el format, lluny d’estar cremat, continua més viu que mai. Criticada per uns i seguida amb devoció per altres, la galàxia Gran Hermano continua essent un negoci, i perquè no dir-ho, una proposta que enganxa: una presentadora bipolar que a dies encanta i altres és insuportable; una gran feina de l’equip de càsting -d’on treuen tants frikis?-; sexe i vídeos simpàtics amb cançons que enganxen.

Qui seran els protagonistes d’aquesta edició? La insuportable Fresita, ara presentadora de concursos de televisió local? El Jorge, pare de la mítica “¿Quien me ha puesto la pierna encima??”, la legionária? Javito o Sabrina (qui eren aquests?) La gòtica Judith? La Naiara (sí, per favor!). Avui se sabrà.Però si s’han de fer travesses i justícia, no hi pot faltar Pepe, el calculador i “oscuro” guanyador de la setena edició ni Nagore, que expulsada amb el 95 % dels vots en aquest darrer GH11 s’ha convertit en la més odiada en la història del programa.

Per seguir el programa

gente5.telecinco.es/blogs/gatoencerrado

www.telecinco.es/granhermano/

Cuatro va estrenar ahir a la nit una cita ineludible per als amants del gore i de Gran Hermano, “Death Set”. Què passaria si mentre els habitants de la casa de Guadalix de la Sierra viuen plàcidament la seva estada al reality, a fora tota la humanitat es converteix en zombies per una misteriosa plaga, Mercedes Milà inclosa? El què podria semblar un argument delirant ha donat lloc a una minisèrie que combina les esquitxades de sang, els ensurts i la tensió (força suau això sí) de les pel·lícules de zombies més taquilleres (Resident Evil, 30 días después ) amb tocs d’humor i picades d’ullet al Big Brother. El resultat és capaç de tenir davant de la pantalla als espectadors, fins i tot aquells que odien GH: què més maco que veure com la ratomàquia -que diu Monegal- és mossegada i estripada per un exèrcit de zombies? El guió s’allarga durant cinc episodis, dels quals ahir se’n van emetre 2.

Mercè Sampietro tornarà per la porta gran a TV3 sent la protagonista del nou serial que substituirà El cor de la ciutat. L’actriu, que disposa d’un dels currículums més impressionants del cinema estatal, ha estat a la televisió nacional catalana en produccions tan recordades com Nissaga de poder, Laberint d’ombres i la més recent, Porca misèria, i a partir del mes de gener del 2010, quan s’hagin esgotat els capítols de la veteraníssima El cor de la ciutat, l’estel·lar actriu barcelonina figurarà en el repartiment de la nova sèrie.

Mercè Sampietro no ha abandonat durant aquests darrers dos anys la petita pantalla, però se l’ha vist o en minisèries (la catalana Serrallonga, el 2008) o bé en ficcions de difusió estatal (Hay alguien ahí, 2009).  La telenovel·la El cor de la ciutat, centrada al barri popular barceloní de Sant Andreu, s’acabarà per Nadal, i Televisió de Catalunya arrencarà les tardes del 2010 amb una producció que encara no té nom, en la qual Sampietro tindrà un rol de protagonista. La nova sèrie se centra en el món d’una família que regenta un restaurant, en què Mercè Sampietro és la mare de quatre fills.

Escrit per F.V.

Lost ja augurava que els flash-forwards eren un recurs inesgotable per parlar del futur i del destí. Ara, Flash-forward, la nova sèrie de la cadena de televisió ABC segueix aquesta herència i converteix un flash-forward col·lectiu en el motor de tota la trama. Curiosament, l’autor de la novel·la homònima en què s’inspira la sèrie té nom de personatge de Perdidos: Robert J. Sawyer.

De cop i volta, tota la humanitat es desmaia en el mateix moment, i durant el mateix període de temps: 2 minuts i 17 segons. Però el més sorprenent és que les persones (les que aconsegueix sobreviure al desastre global d’accidents aeris i de cotxes a causa del desmai), tenen una visió. Tots ells veuen el seu futur, tothom el mateix dia i a la mateixa hora: el 29 d’abril del 2010.

A partir d’aquí, es plantegen tots els interrogants que ens caurien a sobre si puguéssim saber el nostre futur. El temps passa inexorablement, i sembla que empeny als protagonsites a arribar al punt que van veure, sigui per bé o per mal. I com a Lost, es plantegen les qüestions eternes: existeix el destí? Podem escriure el nostre propi camí? Les visions es compliran? I aquells que no han tingut visions? Moriran?

Tot plegat en una sèrie que combina les històries personals amb tota la investigació del perquè, qui i com s’ha causat el desmai global. Amb molt de pressupost. I amanit amb girs impactants que fan que esperar una setmana per saber com segueix la història sigui un suplici. Això sí, s’han de veure tots els capitols i atentament. Sinó no hi ha qui segueixi l’embolic.

Flash-forward s’emet a Cuatro els dimarts a 1/4 d’11 de la nit.

Escrit per Aloma Vilamala.

Cuatro presenta aquest dijous a la nit (22.15 h) la premiere de la nova temporada de House, la sisena, que promet ser la més gregoriana de les vistes fins ara. La darrera temporada es va acabar amb el doctor House ingressant a un centre de rehabilitació per fer front a la seva addició a la vicodina. Ara ha arribat el moment de creuar la porta de l’hospital amb ell i veure com reacciona en un món on la bata de metge la duran uns altres. I precisament l’absència dels actors i actrius habituals de la sèrie farà que més que mai el protagonisme recaigui en el personatge interpretat per Hugue Laurie.

El però de la temporada és la marxa de la sèrie de Jennifer Morrison, l’acrtriu que dóna vida a la doctora Cameron. Els productors creuen que al seu paper ja no se li pot treure més suc i han decidit descartar-lo. No, no la mataran, sinó que tornarà de tant en tant en forma de cameo. El mes de novembre serà quan l’actriu apareixerà per última vegada als Estats Units.

17 milions de persones van veure aquest episodi en la seva estrena absoluta. Deixarà oberts unes quantes preguntes que s’aniran responent en els següents episodis, els quals encara tardaran una mica més a arribar a les nostres pantalles. Cuatro avança des de la seva pàgina web algunes d’aquestes incognites per afegir interès al tema: tornaran a ser House i Wilson amics? (què va fer a la seva vida anterior aquest pobre home?), qui és Lucas i què voldrà del doctor? Estan fets House i Cuddy l’un per l’altre? Podrà Trece superar la seva malaltia?

En un moment en què la batalla contra la violència de gènere (familiar, domèstica, masclista…) sembla que no s’acaba de guanyar, Cuatro ha decidit nedar contra corrent i estrenar una sèrie de ficció dramàtica que, mesquinament, presenta una parella diferent en cadascun dels seus tretze episodis. I la gràcia, si és que en té tot plegat (s’haurà de veure en quin to es tracta) és endevinar qui dels dos, si l’home o la dona, es carregarà l’altre/altra al final del capítol. El títol de la sèrie és Te amaré hasta que te mate (Till Death Do Us Part) -mal traduït ja que el seu significat real és fins que la mort ens separi- i la firma l’actor, director i escriptor John Waters. Va ser estrenada el 2007 a Canadà. Curiosament a Espanya es podrà veure els dissabtes, a les 3 DE LA MATINADA, estrany horari per a una estrena que diu prou de les esperances que la cadena de Prisa hi té dipositades.