A tort i a dret

Mentre comença a dir-se que Alemanya caminarà aviat cap al retorn a la plena ocupació, a l’estat espanyol l’atur registrat continua en la ratlla dels quatre milions de demandants d’ocupació, que equivalen a una cinquena part de la població activa. La dada ha de preocupar i preocupa seriosament, i encara preocupa més que no s’hi troben respostes; només rosaris desgavellats d’anuncis contradictoris per part del govern i glosses elementals de bones intencions per part de l’oposició. Mentrestant, hi ha una colla de preguntes que no deixen de rondar-me: com és que, amb aquesta taxa d’atur, no ha esclatat la revolució? Com és que no veiem rodamons enfilats als trens? Com és que la cua als menjadors socials és encara tan moderada?

La cosa s’explicaria si els aturats no fossin quatre milions, sinó dos milions, i la veritable taxa d’atur no fos del 20% sinó del 10%. Continua sent una taxa molt elevada, però entra en els límits del suportable sense tragèdia per a una societat de les nostres característiques, amb pluralitat de sous al nucli familiar, amb serveis bàsics garantits per l’estat -educació, sanitat, jubilació- i amb un subsidi de desocupació que es prorroga massivament en determinades situacions. Si la taxa fos del 10%, no caldria que ens desesperéssim tant pel futur com si fos del 20%, ja que es pot absorbir molt més de pressa. En fi, si fos del 10% no seríem la riota d’Europa.

Per continuar la reflexió, cal que ens preguntem què és la plena ocupació. Qualsevol empresari ens dirà que és quan no hi ha manera de trobar la gent que necessita. Quan les pàgines d’ofertes dels diaris van plenes setmana rere setmana i els anuncis no desapareixen. Quan s’acaba contractant el primer que passa. Això succeïa en aquest país fa ben poc: just abans de la crisi, en els anys del boom, a la part central de la dècada. Ara bé: mai, en aquells anys, es va baixar dels 1,8 milions d’aturats. El darrer any bo, el 2007, eren gairebé dos milions, i això que s’estava con-tractant molta mà d’obra es-trangera perquè amb la pròpia no hi havia manera de cobrir les necessitats de les empreses.

Per tant, hem de concloure que la plena ocupació, a l’estat espanyol, s’assoleix amb la xifra de dos milions d’aturats, de la qual no estem tan lluny com de l’inassolible atur zero. Estaríem només a deu punts de l’objectiu, no a vint, i podríem entonar el consolador: “no anem tan malament!”. Aquests dos milions irreductibles deuen ser el famós “atur estructural”, i el cert és que no anirem bé fins que l’estat no fiqui el nas i la mà amb ganes en aquest grup, per veure qui el forma i com se’l mobilitza. Perquè si un dia, després de la crisi, tornem a importar treballadors estrangers amb dos milions d’espanyols a l’atur, ens ho haurem de fer mirar.

El Centre d’Animació i Esplai de Manresa organitza una competició de llançar espardenyes, dins la ja tradicional i sempre interessant Setmana de Jocs al Carrer. Es veu que n’hi ha unes quantes modalitats, de llançament d’espardenya. Es pot fer amb la mà, amb el peu -diguem-ne “descalçament amb projecció”-, per entremig de les cames, etcètera. S’haurà d’anar a veure.

Llançar l’espardenya és una cosa que fa instintivament la mainada quan et despistes. En un moment determinat els menuts estan correctament calçats, i al cap de mig segon les seves espardenyes han volat a l’altra banda de l’habitació. Amb una mica de sort, hauran encertat la finestra i caldrà anar a recuperar-les al carrer. Naturalment, parlem d’espardenyes en el sentit més ampli del substantiu, que englobaria diverses modalitats de sabatilles. Una espardenya tradicional, amb les seves vetes donant voltes al turmell abans de la lligada, no es presta al descalçament artiller instantani.

Pel que fa al llançament manual d’espardenya, havia estat un motiu humorístic recurrent, associat al zel dels gats. Ja se sap que els gats i gates en zel munten concerts de mitjanit, i en els temps anteriors a l’aire condicionat, quan les matinades d’estiu eren forçosament de finestres obertes, els acuditaires dibuixaven espardenyes volant per l’aire en direcció a la teulada veïna, amb la intenció d’interrompre violentament els miols insomnes. Mai no he aclarit com es recuperaven les peces de calçat; potser al matí els veïns feien intercanvis.

Però el llançament d’espardenya va adquirir un altre significat quan un periodista iraquià va fer-ne un exercici apuntant a la cara del president nord-americà George W. Bush. Llavors el món va saber que, en la cultura àrab, un cop d’espardenya és el pitjor dels insults. El periodista va tenir algun problema; Bush, no, perquè va esquivar l’escomesa amb un somriure que mai no he sabut si era irònic o idiota. Amb posterioritat a aquell episodi, que les televisions de tot el món van emetre milers de vegades (totes tenen el seu APM), van proliferar les imitacions, i qualsevol governant que sortís al carrer havia d’anar amb compte amb les sabatilles voladores.

Ara a Manresa se’n farà un exercici lúdic a la Plana de l’Om. Suggerim com a modalitat l’exercici de punteria contra fotos o caricatures de personalitats. Per no comprometre els organitzadors, cadascú portaria les imatges dels seus ídols, les penjaria d’una diana i, apa, a ‘espardenyar’ de gust.

El gran experiment de primàries a l’estat espanyol va ser el que va guanyar Josep Borrell. I fou nefast per als seus promotors: el vencedor va ser dinamitat pel mateix PSOE, que tot seguit va obtenir el pitjor resultat de la seva història en termes de poder, ja que va concedir la majoria absoluta al seu adversari. És el dolent de fer coses en què no es creu: que surten per la culata. 

Aquelles primàries es van muntar amb vocació publicitària, per dotar Joaquín Almunia d’un carisma que no tenia, però les va carregar el diable. Borrell era el candidat preferit dels militants, pel seu discurs radical, però els caps del partit consideraven que per guanyar les eleccions era preferible Almunia. Aquesta discrepància fonamental, que va llastar tot el procés, il·lustra la principal diferència entre les primàries espanyoles i el model nord-americà. Allà els que voten no són els militants de quota, sinó simples electors inscrits com a demòcrates o republicans en un registre, de manera que no tan sols són molts més, sinó que el seu perfil presenta una gran semblança al del votant ordinari. 

Les xifres són eloqüents. En la cursa per les presidencials del 2008, Barack Obama va guanyar les seves primàries amb 10,8 milions de vots, mentre que el candidat republicà John McCain en va aconseguir 9,8 a les seves. El dia de la veritat, el de l’elecció presidencial, Obama va obtenir 69 milions de vots, i McCain, 60 milions. És a dir, que en ambdós casos, un de cada sis dels seus votants ja ho havia estat en les primàries. En el cas d’Almunia, va ser un de cada 45. Encara més: entre Obama i Hillary Clinton havien sumat 21 milions de vots en les primàries, el que indica que gairebé un de cada tres votants demòcrates hi havien participat. Comparem aquestes xifres amb les socialistes del 1998, en què només va participar un de cada vint votants del PSOE en les següents generals.

Unes primàries en què participa un terç del propi electorat són altament fiables: l’elegit és probablement l’aspirant en millors condicions de lluitar per la victòria. Al mateix temps, motiven i mobilitzen, en preparar el camí per a la confrontació definitiva. En canvi, unes primàries en què només participa el 5% dels electors ni donen un resultat fiable ni motiven la resta dels electors, que tan sols hi veuen un espectacle de confrontació. Sobretot en un país que tendeix al menyspreu del polític i es fa seva la dita italiana: “piove, governo ladro”, amb l’afegitó propi del “tots són iguals”. Mentre els partits polítics espanyols siguin com són, i ho seran tant temps com el sistema electoral tancat i bloquejat concedeixi tot el poder als endogàmics aparells centrals, les primàries faran pudor de comèdia i de socarrim. 

Nestlé ha llançat els seus advocats contra els imitadors de Nespresso. La gran companyia alimentària havia trobat la vareta màgica, la pedra filosofal del món del cafè, i no està disposada que la hi prenguin. Però l’invent és tan fas-tuós que tothom vol sucar-hi pa. Una càpsula de Nespresso costa per sobre dels 30 cèntims, mentre que una de Dolce Gusto, que és la marca low cost de la mateixa empresa, està una mica per sota d’aquesta quantitat, equivalent, val a recordar-ho, als deu duros de quan comptàvem en pessetes. En cadascuna d’aquestes càpsules hi caben entre 5 i 6 grams; facin uns quants números i descobriran que els estan venent cafè mòlt a 60 euros el quilo. Un de qualitat equivalent, en paquets de 250 grams, al supermercat, costa deu vegades menys. 

Malgrat la diferència abismal de preu del cafè pròpiament dit, el sistema de càpsules ja suposa un terç de les vendes de cafè al nostre mercat. Què és el que estem comprant tan car? La resposta és: temps, comoditat i certesa. Temps, perquè fer un cafè amb una càpsula és d’allò més ràpid. Ocupa uns pocs segons, mentre que qualsevol altre sistema necessita minuts. Comoditat, perquè no dóna gens de feina. Només cal posar la càpsula al receptacle, la tassa sota el dispensador, i prémer un botó. No cal obrir i tancar la llauna del cafè, mesurar les quantitats, manipular la cafetera, estar-ne pendent, servir i netejar després. I certesa, perquè el consumidor pot estar raonablement segur que l’espresso li sortirà sempre si fa no fa, cosa que no és tan fàcil amb altres sistemes. A canvi de tot això, el cafè es paga deu vegades més car. Per tant, no és el cafè el que paguem, sinó el valor afegit de l’invent; és normal que la Nestlé no vulgui compartir-ho.

Una família amb dos adults moderadament cafeters, que en prenguin tres tasses al dia, es pot gastar entre 45 i 65 euros mensuals en càpsules, segons la qualitat. Naturalment, a la cafeteria és més car, però allà paguem altres coses a més a més del gust i la textura del beuratge. La comparació s’ha de fer en termes domiciliaris, mirant quant gastaríem si aquests cafès els preparéssim amb una exprés de cassoleta i mànec, o amb una econòmica cafetera italiana de dos cossos. Però, insistim, això porta feina i exigeix fixar-s’hi perquè surti bé, i el principi de comoditat ha aconseguit que paguem molt més per l’embolcall que pel producte. No només en el cafè, sinó en moltes altres línies de consum alimentari. Fixin-s’hi, la propera vegada que vagin al súper.

Fa anys, els components de la veritable Trinca (Josep Maria Mainat, Miquel Àngel Pasqual i Toni Cruz) van decidir que deixaven les actuacions, que plegaven la barraqueta de les festes majors. El 1987 va ser l’any en què van publicar el seu darrer disc, titulat Marro!

Més tard van explicar que van prendre aquesta decisió perquè no es veien a ells mateixos cantant La patata pels escenaris la resta de la seva vida. Però el cert és que també van fer-ho perquè havien descobert un altre món: el de la producció audiovisual, i estaven guanyant més diners fent-ne actuar i cantar d’altres que no havien guanyat cantant ells mateixos.

En tot cas, no van deixar-ho pel públic. Els artistes amb capacitat de connectar poden romandre als escenaris fins que els queda mig fil de veu; podrien actuar amb cadira de rodes i omplirien els auditoris. Qui no recorda les darreres actuacions de Frank Sinatra, amb un públic embogit? O, si volen, ho poden preguntar a Charles Aznavour, que als 86 anys ha triomfat al festival de Cap Roig cantant una vegada més La bohème, La mamma i Que c’est triste Venise.

Els de la Trinca haurien pogut continuar de festa major en festa major, sense que el seu èxit baixés ni un gram, repetint fins a l’infinit el repertori, des d’Arriba la Trinca fins a El baró de Bidet passant per La patata, No ve d’un pam i La guerra de l’enciam. I cobrant un bon catxet. Haurien pogut fer-ho, però no es pot repicar i anar a la processó.

Per tenir aquests ingressos sense despentinar-se, els trincaires van convertir-se ells mateixos en una marca franquiciable, i ara qui omple els pavellons són els seus clons, ensinistrats i teledirigits des de la factoria Gestmusic, que és molta factoria: només cal pensar en Crónicas Marcianas i en Operación Triunfo (OT), pionera dels programes de càsting amb sacrifici ritual per votació popular (on cada setmana s’elimina un concursant, com si fos un dels negrets d’Agatha Christie). Justament la fórmula que han utilitzat per seleccionar els clons, mitjançant el programa Buscant la Trinca, a TV3.

La gent que va riure amb la Trinca original, i que la troba a faltar, s’afanya a veure aquest succedani. No és ben bé és el mateix, tot i que s’hi assembla força. És un encreuament entre la murrieria de la vella Trinca i les gales de plàstic d’OT. Però com que una bona gana fa bo qualsevol pa, els espectadors enyoradissos acompanyen les lletres i aplaudeixen de gust. I d’alguna manera, La Trinca torna a cantar La patata.

A la manifestació del 10 de juliol a Barcelona va tenir lloc una situació que permet tota mena de lectures metafòriques: un nombre molt elevat de manifestants, entre els quals molts independentistes dels més radicals, es van situar al davant de la capçalera oficial i es van quedar allà, aturats, fent un tap que no deixava avançar la capçalera ni la resta de la manifestació.

Així, durant molta estona, el passeig de Gràcia va ser ple de gom a gom de catalans indignats (per la sentència del Constitucional i mil altres greuges) que volien expressar tots junts la seva indignació, però que, a l’hora de la veritat, no es movien de lloc.

I no es movien perquè la capçalera oficial, tan criticada pels més radicals, era l’única capaç d’iniciar el moviment i guiar-lo, mentre que els qui la blasmaven i li impedien de moure’s eren, al seu torn, incapaços d’anar junts cap endavant i guiar tot el conjunt cap a una meta coneguda i acceptada (aquell dia, la plaça Tetuan, que rep el seu nom per una batalla guanyada per les tropes espanyoles al Marroc, amb decisiva intervenció del general Prim, l’any 1860).

Òbviament, si ningú no hagués volgut ser més pinxo que els organitzadors i els components de la capçalera, tota aquesta gent s’hauria situat per darrere de la pancarta, i la corrua hauria avançat amb normalitat. Qui vulgui pot extreure’n una lliçó metafòrica sobre la provada capacitat dels puristes de fer el paper del gos petit.

Sobretot quan no deixen de fer un espectacle de divisió, enfrontaments interns i grupusclisme malaltís. Neguen a tothom la capacitat de liderar el país, ja que només ells són prou agosarats per veure el bon camí, però a l’hora de la veritat dificulten el moviment de la majoria, que potser va errada, però que és majoria.

Tanmateix, també podem considerar un altre aspecte d’aquella jornada: el fet que la capçalera oficial era molt amunt del passeig de Gràcia. Si s’hagués situat més avall (des de Gran Via, per exemple), probablement moltes de les persones que es van posar al davant haurien anat al darrere, i la marxa hauria avançat a més bon ritme.

D’aquesta perspectiva de les coses se’n pot extreure una altra lliçó metafòrica: si els líders oficials se situen en una posició gaire endarrerida, es corre el perill que molta gent no trobi el seu lloc al darrere de la pancarta i s’estimi més anar pel seu compte. I d’aquesta manera tampoc no s’arriba enlloc.

El requadre parpelleja a la pantalla. Un gruixut requadre negre sobre fons blanc que apareix i desapareix i molesta per llegir. Dins el requadre hi ha la caricatura del cap del govern i una pregunta: “¿Zapatero debe convocar elecciones?”. Una pastilla blanca per al sí, una de negra per al no. En una lletra molt més petita: “vota ahora y gana un coche”. Em pregunto per què amaguen un detall tan important com aquest: guanyar un cotxe és una bona raó per participar-hi.
Vaig per fer-ho, però apunto malament i clico a l’espai en blanc. Immediatament surt un missatge: “su voto ha sido registrado con éxito”. Quin vot, si no he dit ni que sí ni que no? Potser he votat en blanc. Existeix tal categoria? No puc saber-ho, perquè enlloc no diu el resultat parcial de la votació; aquesta és una dada important, i sempre que participo en una enquesta per Internet miro com va la cosa. Si el tema m’interessa poc, voto pel que va perdent, ni que sigui per estimular la competència. Però aquesta enquesta no facilita resultats.
En lloc d’això, em dóna una fantàstica notícia: “usted ha sido seleccionado como posible ganador de un fantástico auto. Haga click y elija su modelo favorito”. Faig clic i em surt un petit configurador -puc triar model, color i llantes, però no cilindrada ni equipament- i un formulari perquè els doni el nom complet, telèfon, correu electrònic i codi postal. Al costat, aquest avís: “el presente concurso tiene por objeto la incorporación de sus datos al fichero publicitario Ad… Salvo que nos indique lo contrario, su alta en el concurso implicará asimismo el registro de sus datos en los ficheros de los patrocinadores”.
Ad… és una companyia de màrqueting electrònic, d’aquelles que faciliten llistats de clients potencials a les empreses que després t’inunden el correu de promocions i ofertes que t’importen un rave. I quan et preguntes d’on han tret la teva adreça potser no et recordes del dia que vas fer clic en un espai en blanc i vas votar no saps què en un enquesta que no saps qui anava guanyant.
Ben mirat, podia haver estat pitjor: hi ha reclams-trampa que et demanen el número de telèfon mòbil, i abans que te n’adonis estàs subscrit a un servei d’alertes absurdes que no para d’inflar la teva factura.
Torno a la pàgina principal. M’adono que, damunt el requadre parpellejant, unes lletres molt menudes avisen: “publicitat”. Però no sé què venen en aquest anunci. Més aviat em sembla que han intentat comprar-me… de franc.

Aquest país no és seriós. Als països seriosos els ajuntaments no munten espais de tolerància per a les activitats il·legals. Als països seriosos els ajuntaments no amenacen els consumidors que compren un gènere que mai no hauria d’haver-se posat a la venda. Però aquest no és un país seriós. Aquest és el país de la pallassada. 

Als països seriosos els ajuntaments i les altres administracions lluiten contra la competència deslleial i il·legal dels venedors ambulants a salt de mata que no paguen impostos de cap mena: ni el d’activitats econòmiques, ni el de béns immobles de la inexistent botiga, ni el de la renda, ni l’IVA dels articles venuts. Tots aquests impostos que deixen de pagar els han de satisfer tots els altres comerciants, els que estan al dia i perfectament registrats. I ho han de fer havent perdut totes les vendes que els han arrabassat els il·legals. Un ajuntament que en lloc d’empaitar aquests subjectes els busca una plaça perquè facin la seva amb tota impunitat és un acudit amb escut i bandera. I a la Costa Daurada no és un ajuntament que ho ha fet, sinó dos. I la Generalitat s’ho mirava (fins que s’ha espantat). Com si els botiguers d’aquests pobles no formessin part de la famosa xarxa de comerç de proximitat que vertebra la convivència urbana, com sol dir el conseller del ram.

Als països seriosos els ajuntaments i altres administracions salten al damunt de tot venedor ambulant sospitós de vendre mercaderia il·legal, la hi comissen, i si es confirma el frau, el detenen; si no, el multen igualment per manter. Als països seriosos les autoritats protegeixen els consumidors contra els intents de fer-los passar garses pintades per perdius de marca, i el client enganyat pot anar a reclamar. Als països que no són seriosos, en canvi, treuen lleis per multar els clients. A Itàlia, que és un país divertit amb un estat de per riure, hi ha una llei així, d’abast general, però que ningú no aplica; a Catalunya en neixen d’abast local, i el pitjor és que les apliquen. És la màxima combinació d’impotència i cinisme: com que sóc incapaç d’encalçar el venedor, em faig passar la ràbia empaperant el comprador. 

Potser més d’un botiguer de Calafell o de Coma-ruga es planteja, ara mateix, tancar la botiga, agafar el gènere i desplegar una tauleta a la plaça dels manters tolerats. I a vendre sense llicència i sense IVA. Si ho fessin tots els botiguers, potser els ajuntaments es deixarien estar de pallassades i farien complir les ordenances, que és el que els toca.

Ha mort Simeó Selga i Ubach, metge i ciutadà. Va néixer l’any que esclatava la Primera Guerra Mundial i va estudiar medicina a la Universitat Autònoma de la República. La família i el moviment fejocista li van donar valors humans, morals i socials, i l’agitació de l’època li va fer créixer el nacionalisme. Però va passar els anys més productius de la seva vida -els del creixement professional, la formació d’una família i la contribució a la societat- sota la llosa aclaparadora del franquisme. Va cercar tanmateix des d’on servir la ciutat i el país, i va trobar-ho en això que després anomenarien societat civil, en les entitats i les iniciatives culturals i educatives. El retorn de la democràcia i de l’autogovern el van agafar gran, però amb 64 anys complerts va ser diputat a la primera legislatura del nou Parlament de Catalunya, i amb 67 anys va esdevenir regidor a l’Ajuntament de Manresa. Creu de Sant Jordi i Medalla de la Ciutat, en vida ha donat nom a un premi d’estímul a l’activisme social i a un arxiu de literatura mèdica. D’estudiant a Barcelona va aprendre que hauria de retornar a la comunitat allò que la comunitat li estava donant en forma d’estudis universitaris, i va dedicar la resta de la seva vida a aplicar aquest principi. Deixa darrera seu una obra i, sobretot, una actitud exemplar.

El modista italià Giorgio Armani diu que li agraden els toreros, i es pregunta: “què ha passat a Catalunya?”.  Armani diu que el busquen perquè els vesteixi, i que a ell li plau: toreros, ballarins i actors importants. Se li nota el gaudi estètic per la figura esvelta i arrogant del matador, el cos mig girat, la cara cap amunt, la montera damunt la testa, el capot de paseo i l’espasa completant la figura. Un torero, si pot ser, de perfil prominent, desafiant, signe d’antiga aristocràcia. Amb les mitges arrapades als músculs de les cames, els pantalons marcant els glutis i el paquet, la cintura esvelta per sota de la taleguilla, i tots els brodats, tota la seda, els daurats, els blancs i els vermells. I la cueta. 

Ah, quanta bellesa! I ara vénen aquests catalans i volen espatllar-ho tot. Culturicides, que són uns culturicides. “No ho comprenc”, diu Armani, i té raó: tota aquesta bellesa estètica no es pot desaprofitar. Per això, des d’aquí i com a desgreuge, proposo que Catalunya organitzi cada any un Festival de Moda Torera en el qual els diestros puguin transmutar-se en models i desfilar amb els vestits de luces tallats i cosits pels més famosos dissenyadors de moda europeus. Si Armani diu que li agrada, i fa per un, segur que tots els altres s’hi apunten i el certamen serà un èxit. Potser així Barcelona tornaria a gaudir d’una passarel·la amb veritable projecció. Amb l’aval dels grans noms, els vestits taurins s’imposarien per a diferents ocasions de compromís. Per anar a l’òpera, per sopar a casa de l’ambaixador o per a un casament. Caldria inventar un codi de colors i detalls per evitar embolics, i que ningú no confongués el nuvi, el padrí i els testimonis. Per a les núvies, seda blanca i adorns de plata.

La pervivència del vestuari seria la base per conservar tota la resta de l’utillatge: capes, muletes, banderilles, cavalls cuirassats, banda de música i digníssimes autoritats. Tot això podria intervenir en sopars de penya i festes de barri. Amb espases i banderilles es farien jocs de punteria per pescar barrilets suradors a la piscina, i amb les capes, espectacles de dansa d’estil Locomía. Finalment, com que el pasdoble és obligat, tots els qui vestissin de torero es posarien en fila per ballar Paquito el Chocolatero. Però per als qui pensen que tota aquesta plàstica és buida de sentit i que només el troba quan algú s’hi juga la vida, podem acabar la vetllada amb un concurs de travessar nedant, amb tota la impedimenta, una bassa plena de cocodrils. Així l’únic animal maltractat seria el que va vestit.